Principi d'autoritat

Quelo era un home alt, fort, de pell morena, nas petit i ulls negres i injectats en sang. Anava sempre net, ben vestit i el seu caminar era marcial, era un home d’ordre, encara que ell patira algun desordre.

Tenia una tirada natural a manar, a dirigir, i quan no ho podia fer li agradava ser el segon a bord, el transmissor de les ordes del cap. Li agradava la jerarquia, respectar-la i fer-la respectar.

La primera vegada que el vaig veure fou al capdavant de la banda de cornetes i tambors del poble. Ell no en formava part, però algú havia delegat en la seua persona una certa autoritat i l’exercia dirigint el nostre pas amb el seu caminar marcial al costat de l’estendard de la banda. Érem a Museros per festes i recorde que en plena cercavila, en arribar a una cruïlla, Quelo continuà recte tot sol i la banda girà a l’esquerra. Es quedà solet marxant al bell mig del carrer. En adonar-se’n, començà a cridar i a fer escarafalls, tot exigint-nos que tornàrem enrere. Ningú no li va fer cas.

De malnom li deien Petots i per la seua manera de parlar i d’actuar alguns li afegien al malnom el títol d’alcalde dels Hostalets (un barri del poble).

Quelo era un home treballador que calia entendre i comprendre per a saber-lo dur.

Anys més tard me’l vaig trobar en una colla de jornalers. Ens havien llogat per arreplegar taronges nàvels de terra. Aquella temporada havia fet un vent constant i el sòl dels horts era ple de taronges. N’érem quatre o cinc. No hi havia cap de colla, però Quelo s’havia atorgat el càrrec. Amb nosaltres venia un camioner de Meliana a qui no li agradava gens això d’anar a genollons per tot el terme, com si d’una promesa religiosa es tractara. Compartia dau amb Quelo. Jo anava en el del costat.

El camioner es treia la roba cada matí i es posava una granota amb una gran cerimònia. Després encenia una cigarreta, feia un parell de calades i es posava al tall. Es passava la meitat del temps dret, la qual cosa feia enfadar d’allò més a Quelo, que no parava de rondinar al llarg del dia. Per a ell, el camioner trencava el bon funcionament de la colla, algú tard o d’hora li hauria de parar els peus.

Era una faena empallegosa en què acabaves amb els renyons desfets.

Un dia, el camioner de Meliana començà el dia més romancer que mai. Parlava pels colzes i es queixava com les frontisses d’una vella porta de corral a la qual no li havien tirat oli en dècades. Parlant i queixant-se, buscava una excusa per a desertar, abandonar la colla i tornar-se’n a casa. Quelo el mirava de reüll, enutjat. De colp i volta el de Meliana cridà: «Ai, l’hèrnia!, l’hèrnia!», sonà com l’eureka d’Arquimedes de Siracusa. Com que veia que no li féiem cas, s’abaixà la granota al mig del dau i deixà exposades les vergonyes a l’aire, a un pam del nas d’un Quelo agenollat. En veure tota aquella artilleria apuntant-lo, Quelo agafà les alicates, el mirà amb els ulls injectats en sang i li va dir amenaçador: «Si t’acostes un pam més, parlaran les alicates». El camioner callà, es vestí i tot seguit se n’anà a casa. Quelo continuà treballant amb un somriure en la cara, el principi d’autoritat i orde havia estat restaurat.

Després, i fins que va faltar, me’l vaig trobar pel poble sovint al capdavant de la comissió de la seua falla, Quelo en portava l’estendard.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat