El proppassat 9 d’Octubre va esdevenir un model exacte dels dies que fan ferri el sentiment de formar part d’un poble. Davant la buidor del blanc pensava posar el focus de nou en l’actitud violenta i malauradament impune del sector més nociu de la nostra terra. Però crec que ara toca destacar l’actitud i valentia dels qui no accepten amenaces de ningú, d’aquells que es mostren orgullosos de la seua cultura, de la seua llengua, de la seua terra, de tots els qui no volen callar davant la por ni amagar-se de l’agressiva resposta dels qui no són capaços de respectar els valors dels qui no pensen com ells, o senzillament, dels qui pensen.
Aquesta Diada de tots els valencians cal recordar-la per la massiva resposta del poble a reclamar els drets que considera justos, a continuar exercint amb llibertat la seua voluntat per recuperar molts dels valors que tanta injustícia ens ha fet perdre. Aquest 9 d’octubre cal lluir-lo a la memòria, gaudir-lo i adonar-nos que el País Valencià encara roman dempeus davant el feixisme i la intolerància, perquè la valentia demostrada als carrers del cap i casal ens marca un camí que intuíem com una odissea impossible.
Aquest inoblidable 9 d’octubre cal que siga la referència que constata un fet: a terres valencianes continua viu un País Valencià que no renuncia, que no defalleix ni respon als atacs i que vol fer visible al món que, més enllà de la imatge tòxica dels de sempre i la patètica apatia dels governants davant el feixisme, podem trobar una ciutadania exemplar que té moltes ganes de pau.
Perquè honestament, aquest passat 9 d’octubre el poble va fer un crit ensordidor a tots aquells polítics que eviten parlar i condemnar aquesta colla de criminals feixistes que assetja els carrers dels nostres pobles. Un prec unànime a destruir un discurs extremadament prosaic i bastir junts els fonaments que han de garantir que aquest tipus d’ideologia tinga la justícia com a resposta i la ignomínia com a mètode.
I, com sempre, cal escoltar un poble que ha demostrat en moltíssimes ocasions que desitja reclamar lliurement els seus drets i els trets que considera propis. I això, malgrat la intolerància patent de bona part de la ciutadania valenciana, no ha de ser motiu d’enfrontament.
Ara més que mai, hem de ser conscients que hem viscut un d’aquells dies que duraran anys. I, per fi, ha arribat l’hora de ser assertiu, exalçar el missatge rebut i difondre’l sense cap tipus de por ni vergonya. I cal fer-ho també per tots aquells que s’han passat la vida lluitant contra la ignorància, contra la indiferència, amb la paraula com a arma i la violència com a resposta; cal fer-ho per aquells que han vençut la por; cal fer-ho per Guillem Agulló i per tots els qui han patit l’ira feixista. Però sobretot, cal continuar lluitant i lluint la veu d’un poble a qui ja no alimenten molles, un poble, i que em perdonen els polítics, a qui només pot salvar el poble.
