Llegir-te (II): Esmeralda Berbel

17 octubre 2018 01:00h

En el teu diari-llibre, que comencí a ressenyar en el meu últim article, dius que escriure és una forma privada de canviar la realitat i et demanaves si, a la vegada, canviar la realitat també és una forma privada d’escriure.

Escriure és un acte digestiu:

tornar

en forma de poema

al món

el que ens hem empassat.

Els teus llibres no tenen principi ni final. Ho pensí amb Detrás y delante de los puentes i ho he pensat amb aquest, Irse, però ja me l’he acabat. Venia d’un setembre de Vincles ferotges, de Vivian Gornick, i he constatat que les ànimes sensibles, independents malgrat tot i madures que recorren els carrers de Nova York no són tan diferents de les ànimes barcelonines o de Sant Adrià del Besòs. Estimen, tenen mares, escriuen.

Em fa bé llegir-te, llegir-vos. «Parece como si fuera yo la que tuviera que redimirlo todo». Són frases que s’escolten sovint si una para atenció als ulls, al front, als muscles i als peus de les dones que no les pronuncien.

«Ya no me quieres, es lo último que pienso. No me quieres cerca». Quan vaig llegir aquestes paraules, vaig intuir que el final del teu dietari estava a prop. «Me confieso que ya no puedo más». Molt a prop. La sospita es confirmà amb el: «Ya no somos asunto nuestro».

Al final sempre hi ha un dia en què el dolor escampa el poll. Inclús quan s’assembla a un llençol de ferro, inclús quan busca els llocs comuns i fuig de les cambres pròpies, inclús quan provoca una tristesa més llarga que un dia sense pa.

Ara tot ha finalitzat, per a mi i per a tu. Jo m’he empapussat amb la teua prosa poètica; he de reposar i buscar un nou hoste a la tauleta de nit. Tu has acabat el teu diari-llibre, dius que també has aconseguit posar el punt final al dels ponts, al dol, al dolor. Només quan unes coses moren, poden nàixer altres.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next