Gastronomia

20 octubre 2018 01:00h

Dijous passat ens vam reunir a Madrid una setantena de periodistes i escriptors (i també bloguers i això que ara està tant en boga, influencers) que abordem regularment als nostres escrits el fenomen gastronòmic. El motiu era la presentació en un cèntric i luxós hotel de la villa d’una generosa panòplia de la gastronomia castellonenca actual. L’Ajuntament de Castelló, a través de la regidoria de Turisme, ha tingut la feliç pensada de portar al cor de Madrid les més delicades receptes del nord del País Valencià, un territori que ja he definit (i és el títol del meu últim llibre) com El rebost perfecte. Entre la Plana i els Ports, tot passant pel Maestrat, es conjumina, efectivament, una suculenta cuina de mar i horta amb una règia i eficaç cuina de muntanya, amb un ventall de productes d’excel·lència que van dels més acreditats fruits de la mar a la tomata de penjar d’Alcalà de Xivert, la carxofa de Benicarló, els formatges de Catí o la tòfona de Morella.

A Madrid es van aplegar un grapat de cuiners i professionals de la gastronomia que van fer les delícies dels convidats: al capdavant Miquel Barrera (Cal Paradís), acompanyat d’Adrián Merenciano (Flote), Fernando Molina (La cuina de Fernando), Cesáreo Martí (Casa Lola) i Josep Miró i Llop, president del Gremi de Forners i Flequers (que enguany ha rebut el premi del millor gremi artesà a nivell estatal).

Aquesta aguerrida tropa es va enfrontar a l’enemic amb unes armes imbatibles: l’arrosset de Castelló creat per Miquel Barrera (amb llagostins, calamars i sepionet de la punxa) més un arròs a banda del Grau carregat de teca, una coca de tomata deconstruïda, ximos del terreny (panets fregits amb farcit de verdures i tonyina), olleta de la Plana, coca mal feta, pilotes de frare i altres delícies indescriptibles.

El públic de Madrid, que coneixia poc o malament aquest ventall coquinari, va assistir a la presentació dels diferents plats amb un ronc unànime. Quan van comparèixer els arrossos, al final de tot, es va notar especialment una ànsia ecumènica que va fer tremolar l’ampli saló de l’hotel Palacio de San Martín. És sabut que un madrileny, davant d’un bon arròs, es transforma ràpidament en una criatura d’avidesa supernumerària. La visió de la paella reglamentària, acabada d’eixir del foc, provoca en l’home o la dona empadronat a la capital d’Espanya un furor expansiu que l’impel·leix, sense cap entrebanc possible, a fer servir la cullera com una formidable arma d’ingestió massiva. L’arrosset del xef Barrera, servit al final, amb tots els comensals ja farts, va triomfar sense ambages, i encara n’hi va haver que van demanar tupperwares per fer-hi els honors a l’hora de sopar...

Pot estar contenta l’alcaldessa Amparo Marco (que no va poder acudir-hi per l’amenaça dels aiguats al litoral) i la regidora de Turisme, Patricia Puerta. Aquesta iniciativa ha deixat ratlles fetes en un lloc i un sector estratègic per a divulgar el bo i millor de la nostra gastronomia. He dit –i mantinc– que la cuina valenciana (i específicament la de Castelló) és una de les més destacades del món i ara només necessitem que se n’assabenten els qui ho han de fer. Tenim la realitat, i només ens falta el relat. Dijous, a Madrid, vam posar una pedra decisiva en la seua construcció.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next