Ara fa una setmana es commemoraven els 25 anys de la normalització del nom del poble Banyeres de Mariola i aquesta que us escriu tenia l’honor de compartir conferència amb un dels nostres grans de la poesia, Vicent Berenguer, que ens il·lustrà sobre l’etimologia del topònim i sobre el procés de justa valencianització que ell mateix visqué de primera mà a principis dels anys noranta. Em tocà la part d’opinió per dinamitzar una xarrada que en tenia també voluntat de ser més divulgativa que especialitzada.
He de confessar que quan l’Ajuntament em convidà a l’acte, la meua primera resposta va ser directament que jo no podia fer una xarrada sobre toponímia, perquè, per una banda, no sóc experta en el tema i perquè hi ha companys que ja han fet molt bons treballs sobre la qüestió, com ara la professora i acadèmica Maribel Guardiola o Juli Martínez Amorós o Francesc-Xavier Llorca Ibi, i, per una altra banda, ja tenim el corpus toponímic de l’AVL, que indica en quina llengua s’ha de dir el nom del nostre poble. Per tant, no em sembla que la cosa siga ni opinable. Tanmateix davant l’amable insistència per compartir opinions i inquietuds amb una escriptora de la comarca, temerària i imprudent com sóc de vegades, em vaig preparar un text, que, si més no, em va fer plantejar-me algunes reflexions.
Com que feia anys que no visitava jo la meua comarca d’origen –de fet, en concret crec que fa tres anys que no he tingut l’oportunitat de visitar Ibi, el poble on vaig nàixer, doncs se’m va ocórrer mirar la pàgina de turisme de l’Ajuntament per veure en quina llengua estava la nostra toponímia menor. El cas és que em vaig portar una decepció, perquè la pàgina se m’obria directament en castellà i quan li clicava sobre la pestanya de “valencià”, la informació estava mig mig: les qüestions generals estan traduïdes i les notícies només estan en castellà… No sé si és que no ho sabia fer jo bé…. La bona qüestió és que vaig trobar una fluctuació no sé si dir preocupant… En tot cas, crec que innecessària. La traducció és bastant bona quasi tot el temps i en la versió castellana noms com “Camí dels geladors” “Mas del Canyo”, “Camí de Xixona”, etc, es mantenen en valencià, però quan arribem als pous de neu diu exactament: “Los pozos de nieve de la zona son: “Pozo del Sargaret”, “Pozo de les Ànimes” (ho escriuen sense accent) “Pozo de les Eres” “Pozo del Barber”… I posa entre cometes tota l’expressió, cosa que deu voler dir que el topònim ho inclou tot, la paraula pou també. I si el topònim és en valencià i al començament del paràgraf en castellà ja s’ha indicat que es tracta de “pozos de nieve”, quina necessitat hi ha de traduir part del topònim? Els turistes no sabran que Pou és pozo?
Però el cor me’l trenca “El Barranco de los molinos”. Ací ja m’han mort! Fluctua, és cert, amb Barranc dels Molins… Però, per què eixa combinació? No hem quedat que les llengües són dels pobles que la parlen? Si nosaltres històricament hem dit Barranc dels Molins, per què ho hem de traduir ara? Per què traduïm Molinos i deixem tal qual Sargaret? Perquè si ho busques en un traductor no reconeix la paraula Sargaret. Perquè la sarga és una planta que té correspondència en castellà, però la paraula que denomina el conjunt de sargues: sargar, no té equivalència en castellà. Per tant, crec que cal que siguem coherents i que tinguem clars quins criteris hem de seguir a l’hora de traduir els noms dels nostres espais naturals i plantejar-nos si realment és necessari fer-ho. Si som nosaltres, la gent dels pobles, els que durant els anys més foscos de la nostra història vam mantindre viva la nostra llengua, sabérem o no escriure-la, per què hem d’adulterar ara el nom dels nostres espais naturals en pro d’un turisme mal entès?
