El puny amagat

21 octubre 2018 01:00h

Com encara falten dies per a Tots Sants, és prompte i fa un dia núvol que amenaça de ploure, el cementeri és pràcticament buit. Busques la làpida del tio Vicent, aquell que ja duia mort molts anys quan tu vas nàixer però que era viu, molt viu, en la memòria dels teus. Tan viu que, molts anys a venir, el vas fer personatge en una de les teues novel·les. Li vas canviar el nom, això sí, i fins i tot el sexe. El vas fer Llúcia, però era ell, era el Vicent que deu ser pols darrere la làpida de marbre blanc qui et va regalar la història. Passes un drap vorejant les lletres del seu nom. Neteges les restes de terra que llueix vermella contra el blanc de la làpida blanca, el blanc dels innocents, dels que morien joves. El cementeri va ple d’escales metàl·liques col·locades estratègicament per poder agafar‑les i netejar les làpides altes. Passeges pels carrers dels morts i mires noms i cognoms que t’arrelen a la terra. Trobes una Barbereta en lletres de motlle que t’arrenca un somriure. Hi havia Barberetes en les històries que et contaven, però no n’havies vista mai cap, en lletres daurades. Visites els iaios de la banda del pare, en làpida gris, sòbria i escarida, una mica com ells. Travesses més carrers de morts fins als iaios materns, en làpida negra i flors a totes dues bandes. Agafes l’escala, puges i treus les flors gastades d’allà on hi ha les restes de ton pare i ta mare, junts, allà endins. Neteges la làpida negra de marbre negre, reservada per als qui van viure més temps i arribaren a casar‑se i a tenir fills i néts. Mentre t’apliques a fer neta aquella pedra amb el drap, primer un de mullat per separar les adherències, després un de sec, arriba un xicot que entreveus des de l’escala. I allà, darrere teu, treu la pols de la làpida dels seus amb les vores de la màniga del jersei que duu posat. Hi ha una tendresa infinita en el gest, en el silenci, en el puny amagat en la màniga que refrega aquells noms. Tu neteges la foto dels teus amb diligència. Els mires sense veure’ls, concentrada en l’acció, en deixar el marbre negre ben eixut i sense taques. Baixes de l’escala, contemples la pedra, tornes a pujar, repasses les ombres que han quedat. T’emportes el búcar per encomanar flors fresques. El dia continua núvol, però encara no plou. Clavells vermells, li dius a l’encarregada de la floristeria. Això era el que li agradava a ma mare. Fas totes aquestes coses de manera mecànica, com qui observa un ritual, un costum que cal complir. El puny amagat en la màniga el guardes per a més tard, per al moment en què t’hi acararàs amb ells en el paper i els canviaràs el noms, probablement, i contaràs les històries, negre sobre blanc i tocs de gris. Quan ixes de la floristeria encara no plou però ja és a punt i quan arribes a la porta de casa, la primera gota et sorprèn, tènue, com una llàgrima.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next