Sempre hi ha una primera volta per a tot. Reconec que mai havia bloquejat ningú al WhatsApp, potser per desconeixement, per peresa o perquè tampoc no havia tingut eixa necessitat. Tampoc no sé si va influir el fet que la crispació estiguera en l’aire, però el cert és que només fer-ho em va envair una sensació de satisfacció plena. Va ser com si haguera tirat algú a un clot ben fons i li haguera deixat caure damunt un camió de ciment. I clar, això i haver estudiat en un col·legi de monges ha de ser incontable segur. Què voleu, també altres coses ho són però, com bé diu Ramon Eder, “en sueños nadie es monógamo”.
“Reportar y bloquear” deia l’opció que havia fet servir per carregar-me aquell subjecte no desitjat. Reportar! Què fort, no? Per uns moments em vaig sentir un poc Donald Trump i tot. Quina angoixa! Si almenys m’haguera sentit Melania, hauria portat un Ralph Lauren, un Vera Wang o un Carolina Herrera per una volta en la vida. Que imprescindible no és, però les males sempre visten d’allò més elegants i jo en aquell moment estava exercint de roïna roïníssima enviant aquell individu vés a saber on.
En eixes estava quan de sobte em vaig quedar mirant el mòbil amb por. Com si d’un moment a altre aquell personatge poguera ressuscitar o, pitjor encara, com si escoltara una veu que em diguera allò de “Habla la policía. Está usted rodeadada. Acaba de reportar y bloquear a un sujeto y lo sabemos”. Quina tensió! Ja em veia emmanillada i demanant per favor que almenys deixaren que em representara la meravellosa Diane Lockhart.
Tot per passar de colp a recrear-me en el dubte de si havia bloquejat de veres aquell individu o si en realitat ara havia quedat en un limbe tecnològic esperant el moment adequat per a tornar a la càrrega amb aquells missatges de veu que no tenien cabuda, ni interés, tot siga dit.
D’acord que en les últimes setmanes m’hagen demanat amistat a Facebook un antiquari francés, un editor italià i un marine americà –el marine dic jo que potser era per a compensar i que no semblara tot tant suggerent– . Tots amb fotos al perfil pròpies d’un cosí germà del David de Miguel Ángel –amb roba, això sí, però igual de perfectes i, per tant, sense necessitat de cap altra prova que desmostrara la seua falsedat–. Però això d’entrar així com si res al meu mòbil i ja directament amb aquelles paraules, va a ser que no.
Tal vegada no accepte falsos editors o antiquaris, per més francesos que siguen –amb el romanticisme que això està obligat a portar implícit–, tampoc no tenen marge aquells que amb l’excusa d’una equivocació aprofiten per a quedar-s’hi. El problema és que ara li he agafat el gust i vaig bloquejant contactes a dos mans. M’hauré fet roïna roïníssima o haurà deixat d’importar-me el que pensen els que puguen acabar bloquejats? Això ja ho descobrirem en pròximes entregues, que sempre queda com més intrigant.
