A les escales de la vella estació

25 octubre 2018 01:00h

Tots els pobles i cada barri de totes les ciutats tenen un lloc on els veïns més joves però també els més vells solen aplegar-se per a compartir jocs i conversa, festejar, passejar o simplement quedar i d’allí anar-se’n a un altre indret.

En el meu poble ens ajuntàvem al replà, un llarg passeig vora la via del tren que tocava una plaça enjardinada on hi havia un monòlit franquista.

Pel matí el replà s’omplia d’homes vells asseguts als bancs amb els seus gaiatos, tot fent recompte d’un passat que es feia térbol com la seua mirada.

De vesprada els crits i els jocs dels infants convertien aquell espai en un pati escolar. A l’horabaixa els xiquets i les xiquetes desapareixien com per art d’encanteri i s’omplia de parelles solitàries que compartien somnis d’un futur plusquamperfet.

A partir de la primavera i fins ben entrada la tardor, després de sopar apareixíem nosaltres, els adolescents, i ens asséiem amb indolència sobre les escales de la vella estació. Escoltàvem música, hard rock, en un vell radiocasset assaborint els riffs i els puntejos de guitarres metàl·liques, fumàvem, compartíem acudits... Tots els pardalots nocturns feien parada obligada durant uns minuts on érem nosaltres. El poeta homosexual que en el darrer tren de la nit tornava de les tertúlies literàries de la ciutat de València. Sevilla, un individu intel·ligent però víctima d’alguna demència que feia que de tant en tant desapareguera per un temps. Aquest s’asseia una estona amb nosaltres en tornar de fer la partida d’escacs al desaparegut bar Roig. Quan Tejero pegà el colp d’estat l’any 1981, el poble fou pres per patrulles de l’exèrcit, els carrers eren buits, només Sevilla travessava l’avinguda camí del bar. El vaig veure tornant a casa en la moto. El món s’havia trastornat i l’únic que conservava l’enteniment era el que passava per boig.

També teníem el petit delinqüent que feia la seua aparició espectacular dalt de la seua moto trucada. Li deien Almenara. Era un xic ben plantat, de cabell fosc i agraït, somriure de xiquet entremaliat, ulls brillants i pell clara. De menut havia tingut un problema amb un company de classe que abusava d’ell. Ho va solucionar d’una manera dràstica, clavant-li una navalla al ventre. Des d’aleshores s’havia creat una fama de tipus dur, una mica boig i violent, una fama que ell nodria potser per a evitar que se li veren les costures de les seues febleses. Nosaltres érem una colla bastant tranquil·la que defugia els conflictes i el deixàvem dir i fer.

Una nit entrà a gran velocitat al recinte del replà de l’estació muntat en un Renault 5, pegà una volta en l’improvisat circuit i frenà en sec davant del grup. No tenia edat per a conduir. Algú de la família que, segons deien les llengües viperines, el consentia en excés li l’havia regalat.

Baixà del vehicle i, controlant l’emoció, ens explicà amb tot luxe de detalls les sensacions que sentia en conduir a tota velocitat. Nosaltres l’escoltàvem amb un punt d’enveja.

Almenara era un xic solitari, un poc pinxo, elegant a la manera de James Dean que només pretenia traure-li tot el suc a la vida.

Una d’aquelles nits en les quals assaboríem el ritme trepidant de 'Highway star' de la banda de rock britànica Deep Purple ens vam assabentar que s’havia matat al seu cotxe. Havia viscut ràpid, morí jove i deixà un bonic cadàver. Ara de tot això fa una eternitat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next