"Bonjour, Biqui"

26 octubre 2018 01:00h
Suzanne Valadon

Una música composta setanta anys abans i que mai no s’havia interpretat sonava, el 9 de setembre del 1963, al Pocket Theatre, a la Tercera Avinguda de Nova York, davant d’un públic integrat per artistes, actors de l’Off Broadway, beatniks i alguns periodistes. El concert havia començat a les sis de la vesprada i es perllongaria fins a l’hora de dinar de l’endemà, sense pauses, sense interrupcions de cap mena. Onze pianistes –encapçalats per John Cage (1912-1992)– que s’alternaven en torns de vint minuts cadascú eren els encarregats de tocar aquesta peça de quasi dinou hores de durada. Una peça la notació de la qual, curta –només ocupa mig full–, s’havia de repetir vuit-centes quaranta vegades, tal com va indicar l’autor a la part superior del manuscrit original. Potser per això, també hi havia escrit: "Fóra bo preparar-s’hi amb antelació, i en el més profund silenci, per a una immobilitat considerable". L’existència de Vexations, d’Erik Satie, era desconeguda fins que el 1949, un associat del compositor hi va cridar l’atenció de Cage –admirador i deutor del francès– que la va prendre com un regal del mestre. Després d’aquella actuació al Pocket Theatre, l’obra s’ha posat en escena de manera regular en diverses ciutats nord-americanes, europees i japoneses, fins i tot en solitari, un repte realment difícil.

Suzanne Valadon, 'Retrat d'Erik Satie', 1893. Oli sobre llenç. Centre Georges Pompidou, París

Malgrat les diverses hipòtesis sobre el origen de Vexations, alguns especialistes apunten que fou creada arran de la separació de Satie i Suzanne Valadon. Només havien conviscut cinc mesos, però la ruptura el va sumir en la desesperació i la melangia. “Per a mi, no hi ha res més que la solitud freda que buida el meu cap i ompli el meu cor de tristesa”, va dir quan va perdre la seua Biqui –així l’anomenava–. Suzanne Valadon, pseudònim de Marie-Clémentine Valade, nascuda el 1865 a Llemosí, era filla d’una bugadera soltera que es va traslladar amb ella, encara xiqueta, al barri de Montmartre de París. Va començar a treballar al onze anys i, als quinze, es va convertir en acròbata del circ Mollier, freqüentat per artistes com Henri Toulouse-Lautrec i Berthe Morisot, que ja li fan els primers retrats. A conseqüència d’una caiguda, va haver d’abandonar el trapezi i, de seguida, va esdevindre una de les models més sol·licitades per pintors de l’època –entre d’altres, Pierre-Auguste Renoir, Pierre Puvis de Chavanne i el mateix Toulouse-Lautrec, amb el qual va mantindre una gran amistat–. Als divuit anys, fou mare del seu únic fill, Maurice, reconegut –encara que no n'era el pare– per l’enginyer, crític i pintor barceloní Miquel Utrillo –un dels màxims exponents del modernisme a Catalunya–, de qui prendria el cognom. Als estudis dels artistes, va començar a aprendre els rudiments de la pintura i a llegir amb fruïció els llibres que hi trobava, una formació autodidacta que la va portar a fer els primers dibuixos i provatures pictòriques d’amagat fins que ho va descobrir Toulouse-Lautrec. Aquest, fascinat, va ensenyar les obres als col·legues i li va presentar Edgar Degas, que la va encoratjar a continuar i li va ensenyar tècniques de gravat.

Suzanne Valadon, 'El meu fill Maurice',  1886-87. Llapis sobre paper

Sols cal veure la sèrie d’esbosos del seu fill nu en diferents poses i actituds, i el retrat de Satie, al qual havia conegut al cabaret Le Chat Noire, on tocava al piano unes peces estranyes. A finals del 1892, el músic li va demanar que dissenyara la portada del fullet del seu ballet Uspud i, un poc més endavant, van iniciar la relació afectiva, intensa i breu, que tant marcaria el compositor –ja no en tornaria a tindre cap altra–. El dia de Pasqua del 1893, ell composava la melodia Bonjour, Biqui, bonjour i, els mesos d’abril i maig, ella mostrava el Retrat d’Erik Satie a la Quarta exposició dels pintors impressionistes i simbolistes celebrada a la galeria Le Barc de Boutteville. Construït amb el joc de contrasts dels plànols de colors intensos que es fonen al rostre i al fons i les masses més fosques de la roba, el quadre el presenta amb un aire abstret i despistat, potser per la mirada una mica oculta darrere de les petites ulleres rodones, i l’aspecte d’un personatge característic de l’ambient bohemi parisenc: cabells llargs, barba i barret una mica deformat i de gaidó. Tanmateix, el caràcter excessiu i gelós d’ell no s’adeia amb l’esperit lliure de Valadon, que no ho va poder suportar. Satie va conservar el llenç, primer a l’habitació del carrer Cortot, a Montmartre –no molt més gran que un armari– i, i, posteriorment, d'ençà del 1898, a l'apartament d'Arcueil, als afores de París, en una de les parets del qual el van descobrir el germà i els amics després de la seua mort el 1925. També hi van trobar, en aquell espai al qual mai no va permetre que entrara ningú, pols i teranyines, objectes de tota mena –entre d’altres, un centenar de paraigües–, textos autobiogràfics… i, ben guardades, cartes d’amor i dibuixos de Suzanne Valadon.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next