A mitjan segle passat, quan les parelles d’adolescents enamorats seien als bancs públics no ho feien per a compartir vídeos virals protagonitzats per animals més o menys domèstics; per persones amb les facultats mentals pertorbades, que creuen que són originals i gracioses, o per víctimes del fracàs escolar que pretenen influir en les decisions dels altres, sinó per a pecar i fer una miqueta d’enveja a la resta dels mortals.
Això cantava, almenys, Georges Brassens, que va pujar al cel dels anarquistes tal dia com hui de 1981, quan només tenia 60 anys i ens devia encara moltes cançons senzilles, divertides, incitadores i precioses.
Brassens havia nascut l’any 1921 a Seta, una ciutat occitana, quan la llengua del país ja era només un record, gràcies a la política educativa de l’estat francés que, com alguns espanyols contemporanis, considerava que parlar qualsevol altra llengua que no fóra la seua era senyal de mala educació, brutícia corporal i anímica i ganes de fotre.
La mare de Georges era una beateta, com hauria dit ell mateix, i son pare era un anticlerical actiu, però s’estimaven i aquelles diferències no impedien que compartiren l’amor per la lectura, la cultura i, sobretot, la música, fins al punt que, des de ben menut, el somni de Brassens ja era convertir-se en músic professional i triomfar als teatres de la capital. Quan només tenia 17 anys, Georges tocava la bateria en una banda d’amics que es deia Jazz, però l’any 1940 va decidir anar-se’n a París, sense acabar els estudis i sense sospitar que aquell viatge li condicionaria tota la vida.
Primer va treballar uns anys a la Renault, mentre aprenia a tocar el piano i la guitarra. Però va esclatar la guerra, se l’emportaren, a la força, a Alemanya i aquella època de privacions, humiliacions, fam, fred i tortures li va afectar l’organisme, perquè no totes les víctimes de les guerres moren als camps de batalla. Des d’aquell temps, Brassens va patir molts còlics nefrítics més o menys virulents que, a voltes, l’obligaren a interrompre un recital.
Quan va començar a ser reconegut, ja compartia la vida amb Joha Heiman, sense lligams religiosos ni civils, de qui Georges va deixar escrit: “No és la meua dona, és la meua deessa”. L’altra deessa era la música, que el va consagrar com un compositor correcte, encara que no sabia solfeig, i un poeta brillant que, com Ovidi Montllor, va escriure una cançó que deixa clar com volia que el tractaren després de mort, encara que volia anar al fossar pel camí més llarg.
Algunes de les bellíssimes cançons de Brassens ens arribaren amb bones traduccions de Josep M. Espinàs o Miquel Pujadó i, en castellà, amb les versions de Paco Ibáñez o Javier Krahe. La mala reputació, El goril·la, El testament, La tempesta o Els amants que pequen en els bancs públics són només algunes mostres del geni d’aquell home serè, enemic de la hipocresia, la religió i els seus representants, els fanatismes i les convencions socials ràncies, que va morir massa aviat i ara reposa, com va demanar, al cementeri del Pi, a Seta, conegut popularment com el cementeri dels pobres.
