Magrana

Era assegut en un banc de l’andana des d’on s’agafaven els trens que van en direcció nord. Tenia un dinar de treball a Sagunt. Protegit del sol vertical del migdia, llegia les proses poètiques que conformen el llibre Magrana, de Joan Navarro. «L’hora en què s’obrin els cercles i cauen les espores i tot s’ompli de llum». Sens dubte el millor original que va editar Brosquil edicions abans del seu infinit, inacabable naufragi, un naufragi que encara em devora com l’au que es menja el fetge de Prometeu.

Per la via 1 (jo era davant de la 4) entrà a l’estació un rodalies provinent de Castelló de la Plana, s’aturà durant a penes un minut i continuà el seu camí. En marxar vaig veure que només mitja dotzena de viatgers havien baixat, entre els quals dos guardes jurats que acompanyaven un home de la meua edat amb símptomes d’intoxicació etílica, duia un pet com un xurro.

Vaig poder sentir un dels uniformats que li preguntava al borratxo si seria capaç d’arribar a casa. Ell, amb llengua de drap i movent-se com un titella, li va contestar que sí.

L’havia reconegut de seguida. Havien passat dècades, havien caigut murs i se n’havien alçat d’altres.

La seua figura solitària, que ara com una vella barca es bambolejava al mig d’una mar èbria com ell mateix, em va portar a la primera dècada de la meua vida. Aleshores era un xiquet baix, prim, fluixet, amb els cabells clars, curts i rebels, fantasiós, inquiet i malparlat, ell, no diré el seu nom, tenia tres anys més que jo. Li tenia terror. Sempre que em veia m’oferia un somriure, cosa que em deixava desconcertat, un somriure, o riure per a mi era sinònim d’alegria sana de complicitat, però estava equivocat. Després es burlava de mi, m’insultava i sovint em pegava.

Al pati de l’escola intentava passar el més desapercebut possible, no anar als espais per on sabia que jugava ell amb els seus amics, però sempre acabava trobant-me. Em feia plorar davant de tot el món i gaudia de la meua humiliació i del meu dolor. L’odiava amb totes les meues forces.

Passats un parell de cursos, es va oblidar de mi. Jo mai no he pogut desfer-me d’aquella angoixa que em prenia en veure la seua mirada, el seu somriure. Al llarg dels anys he sabut que s’havia convertit en un alcohòlic solitari que havia acovardit els seus pares fins a l’extrem que aquests l’havien denunciat diverses vegades.

Ha faltat ja. Mai no m’he alegrat de les seues amargues entropessades.

Només recorde un temps agre com la fel i n’alce testimoni. Després no puc evitar pensar que un record és com el gra d’una magrana, en ajuntar-los conformen el relat de la nostra vida.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat