Borja-Mira

L'editorial barcelonina Proa ha reeditat Borja Papa, de Joan F. Mira. El volum ha estat acollit a Catalunya amb una certa expectació. Naturalment, per als nostres cosins-germans va passar un tant desapercebuda l'edició original, publicada a València en 1996. Ja pots fer una obra mestra en llengua catalana que, si la publiques al País Valencià, no deixarà de ser un títol local… Més enllà d'aquestes misèries geopolítiques, el que és obvi és que som davant d'un gran llibre i així hauríem de celebrar-ho. Vaig tindre el plaer, quan treballava per a l'editorial 3i4, de preparar un pròleg per a la seua edició en butxaca. Les paraules que li vaig dedicar aleshores serven, em pensé, tot el seu vigor.

Borja Papa, ara ja podem dir-ho amb tranquil·litat, és un d'aquests grans llibres que fabrica periòdicament Joan F. Mira. No una "novel·la" (això assegura l'autor, almenys, en les Explicacions que clouen el volum) ni tampoc un llibre d'imaginació, sinó una espècie de dietari basat, "en un 90%", en fets rigorosament històrics. Ja sol passar que els autors d'autobiografies fictícies (pense en les Memòries d'Adrià, de la Yourcernar, però també en la Autobiografía del general Franco, de Vázquez Montalbán) apel·len a la consistència dels fets evocats, per un costat, i després s'arreceren en un magma de suposicions emotives, hipotètics monòlegs interiors i les inevitables anècdotes, que és precisament el que dóna versemblança psicològica i humana al projecte. Però si tot plegat no és una "novel·la", què hem d'entendre per "novel·la"?

No m'estranya que Mira, fet i fet, haja acabat recalant en aquesta magna operació literària i humana que consisteix a posar-se en la pell de tot un papa, ni que siga un papa valencià. Ja en El desig dels dies –el primer assaig de gran obra per part de Mira– el protagonista ens informava que volia ser "pintor, marquès o Déu". Ha hagut de conformar-se amb el vicari de Crist, però no hi ha dubte que l'elecció era oportuna i suggestiva.

Al capdavall, ¿quan hem tingut, els valencians, una figura de renom i pes internacional comparable als dos papes Borja? Es podria adduir-hi Sant Vicent Ferrer, és clar (simptomàticament canonitzat per Calixt III), però després ja ens hauríem de traslladar fins les gestes literariocinematogràfiques d'aquell astut encantador de serps anomenat Vicent Blasco Ibáñez. Unes alforges més bé escanyolides, si bé ho mirem. La figura d'Alexandre VI, en aquest context, era i és abellidora. Per a un home de les característiques de Joan F. Mira (professor de llengües clàssiques, enamorat d'Itàlia, addicte si més no als aspectes més purament retòrics de la cultura eclesial i, last but not least, patriota –a mi no m'agrada el mot, però a ell sí– i activista cívic) degué constituir-se ràpidament en un projecte absorvent i indeclinable.

En el fons, a Mira el que li agrada és crear mons sencers, bastir universos globals fermament amarrats en un punt innegociable: la pròpia ciutat natal de l'autor. A l'entorn de València, en efecte, han girat El desig dels dies (un assaig rudimentari del seu programa narratiu), Els treballs perduts (aquest transsumpte mitològic que mira alhora cap a Cervantes i cap a Joyce) o Purgatori (emmirallat en la Commedia dantesca, de què el propi Mira ens ha ofert una traducció superbament planera).

Borja Papa, en aquest context, és simplement una peça lògica dins un itinerari narratiu. Ja no és només el vertigen de sentir-se dins la pell de tot un papa –i un papa renaixentista: amb exèrcit, amb amants, amb poder econòmic i amb aquella capacitat tan vaticana de poder fer tremolar els monarques temporals. Es tracta, també, d'imaginar com era el dia a dia del valencià més universal, de la figura màxima que el Regne de València ha ofert a la cristiandat i a Europa, i també al món.

M'imagine Mira, amb aquesta paciència d'hel·lenista i erudit dels d'abans, indagant en els arxius vaticans, visitant les petjes urbanes en la Roma actual dels valencians de fa cinc segles, desmuntant aquells aspectes de la "llegenda negra" atribuïbles a una difusa xenofòbia o a qualsevol altra innoble malversació de l'esperit. La tasca, de totes totes, ha valgut la pena.

Al remat, Mira és el més semblant que tenim els valencians d'ara a un escriptor d'ambicions homologables, un d'aquests que, quan s'hi posa, és per a fer "grans obres". Novel·les o narracions o simplement prosa ordenada i feliç: no ens barallarem per les etiquetes. El que compta, en aquest camp, són els resultats. I el compte de resultats de Joan F. Mira és més que notable. En alguns punts, és senzillament magnífic. Com en aquest llibre, fet i fet.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat