He passat un bon grapat de dies capbussada en relectures per qüestions de faena literària. Havia de fer un article llarg. De manera que he rellegit Chandler, Charlotte Brönte, Jules Verne, Truman Capote, Ursula K. Le Guin, Canetti, Carson McCullers, Cortázar, Mercè Rodoreda, Jane Austen, Doris Lessing, Alice Munro, P.D. James… Mentre ho feia, mentre rellegia per escriure, mentre feia llegües de viatge submarí, m’enamoriscava del senyor Rochester, m’omplia del fum de les cigarretes de Philip Marlowe i visitava els planetes de Le Guin, mentre escrivia i rellegia i m’embevia dels dies vermells de la Holly Golightly i dels seus viatges a Sin‑Sin, evidentment, la vida continuava amb els seus quefers diaris de rentadores i planxa, de correus electrònics, de jornada laboral, de comanda de flors per al cementeri i neteja de làpides perquè arribava Tots Sants, de fer de dinar i, en fi, el pa de cada dia. I tanmateix, tot i haver fet totes aquestes coses quotidianes, tot i haver viscut amb els teus i haver compartit, també, els seus assoliments i frustracions, quan acabes allò que feies, allò que t’obsedia, l’escriptura, tens la impressió que has tret el cap de l’aigua on tot ho senties com somort. Has emergit i la vida et colpeja de nou, amb tota la força, sense aigua pel mig. Les confidències dels amics, les terrasses al sol plenes de gent que el xucla cansada de les pluges, la iaia que passeja uns bessons, els cotxes que passen, el veí de taula que explica el seu dolor al pit però al metge no, que no hi anirà, ara que ha trobat feina després de tant de temps, el cambrer que es queixa que la cuinera no l’escolta, que s’entesta a posar xarop de figa en el pastís de nabius i a la gent no li agrada però ella, nyas, xarop, com si escoltàs ploure, el camió de mudances que trasllada una vida, els gossos que passegen als seus amos, el pare que comenta amb els fills el partit de futbol que acaben de jugar mentre prenen un refresc, no t’has de queixar tant perquè no et passen la pilota, has d’anar a buscar‑la. Abans, però, abans d’escriure tot això, he estat mirant la pàgina en blanc molta estona, perquè això és el que fem els qui escrivim abans d’escriure, mirar la pàgina en blanc, mirar el buit, mirar, a voltes sense veure, i escoltar, mentre deixes que totes aquelles imatges, totes aquelles converses, tots aquells gestos que ocorren al teu voltant t’ameren a poc a poc la pell com una pluja fina, fins que arriben a l’os, al moll de l’os, a l’ànima. I llavors, amb sort, amb paciència, amb provatures i amb el do que t’ha regalat la vida per a cosir verbs i substantius amb una certa gràcia, comences a trobar paraules que dibuixen aquella remor, aquell bullir de vides que són la matèria que et nodreix, que t’alimenta, que t’habita. De manera que agafes aire i et capbusses de nou, tornes allà baix, al riu sota el riu, perquè és l’hora de fer una nova immersió.
