Parlaré del MIM, de la vesprada de setembre que passí a la mostra internacional de teatre gestual de Sueca. Parlaré del MIM, però no faré una crònica del festival sinó d’una vetllada a la capital de la Ribera Baixa durant la sega de l’arròs.
Vint-i-dos de setembre, en plena campanya de la sega. Podia assaborir l’olor dels grans d’aquest cereal a la boca. El MIM se celebra mentre es cull l’arròs, poc després de la Fira i Festes de la ciutat. Un poble arrosser celebra, balla i beu quan arreplega els fruits del seu cultiu més emblemàtic.
Els homes omplien les barres; les dones, les terrasses, i els xiquets i les xiquetes corrien pels carrers tallats. El MIM semblava una cerimònia vasta, groga i preciosa per acomiadar l’estiu. Açò és, doncs, una crònica de transició estacional a una vila mediterrània i valenciana de places i carrers empedrats; de portes obertes i poques taules lliures on sopar.
Hi havia lluna plena. La vaig veure al carrer Sant Josep en eixir del Centre Municipal Bernat i Baldoví. Acabava de veure Alba, de la companyia Théâtre du Mouvement. El dia abans, el divendres vint-i-u de setembre, el MIM havia acollit l’estrena absoluta d’aquesta obra, una adaptació lliure de La Casa de Bernarda Alba, de Lorca, feta de cossos, cabells llargs i grisos i colps, molts colps. De mans i de peus; d’esquenes i de culs; de caps i de panxes. Alguns d’ells, a l’estómac. Mentiria si afirmara que no hi havia música, perquè no ho recorde. Juraria que no, però. Només s’escoltaren instruments de banda, de xaranga, al principi, en un moment cru i solemne per la fatal –i curiosa– coincidència cronològica d’un espectacle programat a un teatre i un d’espontani al carrer.
Aquella setmana jo llegia Vincles ferotges, de Vivian Gornick: Mares i filles, dols que arrosseguen com un torrent durant una gota freda. Alba, Vincles ferotges: La seua vida i la meua, la teua, la vostra, la de tots. La vida. Aquella vesprada havia mort l’àvia d’una amiga meua i havia nascut la filla d’una altra. El meu dissabte s’assemblava a aquella representació fosca de pèrdua esguitada de llum.
De la mateixa manera, Sueca s’assemblava a un escenari. Heu vist mai el paisatge que l’envolta? Això sí que és un muntatge mereixedor de reconeixement! Groc en la sega, blau quan inunden els camps, verd quan creixen els brins. Les transicions entre escena i escena són magnes. Jo hi passe sovint, per aquell camí. Hi havia passat aquell dia, anant cap a Alba, cap al MIM, i la carretera estreta i gris se’m dibuixà com una catifa vermella cap a la meca del teatre gestual i de l’arròs.
Poques hores després, acabaria el festival amb les entrades esgotades per a tots els espectacles. Més de vint-i-cinc mil assistents, un èxit rotund de l’avantsala de la trentena edició gràcies a algunes estrenes absolutes, a obres per a tots els gustos, per a tots els públics i per a totes les butxaques, també per a les butxaques buides: un bon grapat d’espectacles eren gratuïts. Molt a veure, poc de temps i una neboda per conèixer.
