Fràgil

Un dels millors llibres que va escriure Vicent Marzà abans de faltar l’any 2004 va ser Hem fet el Tourmalet, un relat atípic en la trajectòria d’aquest especialista en narrativa infantil i juvenil. Hem fet el Tourmalet és el diari d’un viatge als Pirineus d’un petit grup d’aficionats al ciclisme a la conquesta d’un dels cims mítics del Tour de França. El llibre ens parla de la força de l’amistat i la camaraderia, de l’esforç compartit per a superar les fites marcades, de l’amor per la natura, de la passió per un esport en què la simbiosi de l’individu amb la màquina pot arribar a ser quasi perfecta per tal de multiplicar la força i assolir una potència, una velocitat que seria impossible aconseguir sol.

He conegut un grapat de gent que ha viscut amb la mateixa intensitat que l’amic Vicent Marçà la conquesta del Tourmalet i altres cims. Milers de ciclistes de l’Horta, la ciutat de València, el Camp de Morvedre i el Camp del Túria van a la conquesta de l’Oronet (serra Calderona) cada cap de setmana. Solen eixir en grups, vestits de professionals de les curses, encara que també els pots veure per parelles. És estrany veure’ls pedalejar en solitari. Un ciclista sol en la carretera és un element d’una gran fragilitat.

Ara ature la meua escriptura, tinc un dubte que no em deixa continuar. Es pot dir vaig conéixer quan la persona sempre ha estat prop de tu, fent de veí, de company de jocs, compartint l’entrepà de la conversa, exercint de pare d’un altre xiquet de la classe del teu fill? No ho sé i no sé com dir-ho d’una altra manera. Quan vaig ser conscient del viure, ell ja formava part del meu paisatge quotidià.

Es va aficionar al ciclisme i prompte començà a eixir en bicicleta a la carretera amb un grup d’amics i coneguts.

Hi ha individus que al cap d’un temps veuen com es desunfla la seua passió i s’ho deixen. Altres, com ell, la veuen arrelar, créixer, fins a convertir-se en un complement que li dona un nou sentit a la seua vida.

Invertí en la seua afició, xafà un bon grapat de carreteres, conegué alguns dels seus mites. Tenia cura de la seua màquina.

Un diumenge com qualsevol altre es va alçar a trenc d’alba i, encara que sabia que havia d’anar a cremar la llenya de l’aclarida de l’hort, va agafar la seua bicicleta i amb el grup d’amics van eixir a la carretera.

De tornada al poble van decidir aturar-se a esmorzar en un bar a l’eixida de Gilet però ell recordà la llenya que l’esperava a l’hort i va decidir continuar el camí cap a casa.

Feia un dia clar i lluminós.

Uns quilòmetres més endavant, en una rotonda, un vehicle va envestir-lo. El conductor no l’havia vist. Una persona muntada en una bicicleta és tan fràgil, tan fràgil, que és molt fàcil de rompre el fil que el lliga a la vida.

No puc deixar de pensar en ell, en la seua família i en els seus amics quan avance amb el cotxe un ciclista.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat