Qui dia passa, any empeny - 12 de novembre

Tal dia com hui fa 29 anys que va morir Dolores Ibárruri, Pasionaria, que havia nascut l’any 1895 a Gallarta, una vila minera del País Basc, i que estava destinada a convertir-se en una figura mítica del segle XX, en un exemple universal de dignitat, honradesa, passió i confiança en la victòria.

Encara que la seua família, com totes les que vivien de les mines, era ben pobra, Dolores va ser capaç d’ingressar a l’escola normal amb la intenció de fer-se mestra però va abandonar els estudis perquè no podia pagar els viatges, la matrícula, el menjar, els llibres i la resta de despeses que comportava estudiar fora del poble i, sense resignar-se, va decidir que les opcions que li oferia el seu futur immediat eren servir en casa d’alguna família rica o casar-se amb un home de la seua classe, de manera que l’any 1916 es va casar, per l’església, amb Julián Ruiz, amb qui va conviure molts anys i tingué alguns fills, encara que, més tard, quan la República va legalitzar el divorci, es van divorciar.

Per aquell temps, Dolores havia començat a comprendre que el marxisme era la millor eina ideològica per a lluitar per l’alliberament de la classe obrera i, en començar la dècada dels anys vint, ja era membre del Partit Comunista i publicava amb regularitat articles que solia signar amb el pseudònim Pasionaria perquè el primer el va publicar la Setmana Santa de 1918 a propòsit del triomf de la revolució russa, que la va impressionar.

Uns quants anys després, també va triomfar fugaçment la revolució del Front Popular i moltes persones imaginaren que havia començat una nova era de llibertat per a la classe obrera  però quan el colp d’estat del general Franco va fer esclatar la guerra, tots els esforços es dedicaren a sobreviure.

Des de l’any 1936 al 1939, Pasionaria va passar unes quantes vegades per València, abans d’emprendre el camí de l’exili cap a la Unió Soviètica, on, amb el pas dels anys, els seus cabells blancs es convertiren en bandera, fins que la mort del dictador li va permetre tornar a casa, amb la cara plena d’arrugues venerables i vestida sempre de dol, com si encarnara la llibertat que no acabava de consolidar-se.

Va ser l’any 1985, quan Dolores en feia 90 i es mantenia activa i lúcida, quan la Fundació d’Investigacions Marxistes va editar un llibre molt curiós i molt interessant: A Dolores Ibárruri de los intelectuales y artistas del País Valenciano, un volum d’homenatge en el qual participàrem més de setanta pintors, escriptors, professors i crítics valencians, dels quals, per desgràcia, només quatre eren dones...

Esmentar tots els col·laboradors seria massa llarg, però només una breu selecció ens ajudarà a fer-nos una idea de la importància del llibre: Immaculada Carlos, Jacinta Gil, Eva Mus i la gravadora Dolz eren les dones; i entre els homes hi havia Pérez Contel, Joan Valls, Estellés, Romà de la Calle, els germans Sirera, Alfaro, Boix, Solbes, Pina, Valdés... Una nòmina irrepetible que només una dona com Dolores Ibárruri va poder reunir perquè només ella va ser capaç d’arribar a la vellesa sense perdre la dignitat, l’honor ni la decència i, al contrari que molts altres, que no saberen callar quan tocava o fer-se arrere per deixar pas a les noves generacions, va saber mantenir-se en silenci quan les paraules sobraven i mai no va restar protagonisme als qui havien de passar a la primera fila de l’acció política.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat