Jardins

El tres d'octubre comence els cursos a la universitat, com he fet, si fa no fa, els darrers deu anys; el trenta-u se m'acaba el contracte i no han preparat la renovació, no sé quan ho faran ni si ho faran. He avisat els alumnes i hauré d'escriure a l'Àrea de Llengua i Universitats de l'Institut Ramon Llull, parlar amb Victòria i Ariadna, buscar respostes i trobar noves estratègies per resoldre la situació i consolidar el treball fet. Per què insistir-hi? M'ho demane moltes vegades. Les llengües evolucionen, desapareixen, d'ací cent, tres-cents, mil anys, el català és possible que haja desaparegut o que siga la base de la llengua d'una nova Creta.

S'ha d'actuar amb el cap clar i, amb un fill de quasi tres anys i una hipoteca per pagar, no és gens fàcil fer-ho. Sort que ja he viscut aquesta mateixa situació ara fa un any, només va caldre esperar cinc mesos per renovar el contracte i sis per rebre el primer sou. És per això que prepare, mentrestant, els cursos en un parell de plataformes digitals que els docents coneixem prou bé, revise la bicicleta i truque a Vanino i Gianuario. Tenen lloc a la barca i em podran dur a l'Asinara, el temps acompanya i recorreré l'illa sense massa ensurts.

Poc abans de les deu ja soc davant de la presó de Fornelli, el grupet de turistes encara no han pujat al trenet, aprofiten per anar als lavabos, es fan selfies… La bicicleta, aquesta illa convertida en colònia penal a finals del segle XIX i jo. Quant de silenci en aquest camp que s'estén al meu davant, en les parets blanques del mòdul de màxima seguretat que va acollir presoners de les Brigades Roges i caps mafiosos. L'olor, les veus de l'illa, pensar en Papillon.

No entraré al mòdul, no tornaré a veure la fotografia color sèpia dels presoners mentre treballen al camp, la mirada de l'únic presoner anònim que mira a l'objectiu i m'interroga, la persistència del blanc i del blau. No entraré a la barberia ni a les cel·les minúscules, no voldré tornar a imaginar la batalla de finals dels anys setanta, l'ingrés dels caps de la Màfia als anys vuitanta. No posaré un peu a dins del búnquer de màxima seguretat, amb un guàrdia que controlava cada moviment, el pati interior on feien pocs passos al dia els presoners condemnats a la pena més dura, obligats a veure una porció de cel enreixat.

Deixe tot això als turistes mentre m'ature davant dels murs en pedra seca que van ser els límits d'un jardí creat per alguns presoners. En els parterres només hi ha una mica d'herba que encara no ha estat menja dels ases famosos de l'illa. Contemple el jardí, intente recordar un dia de fa més de vint anys, a la facultat de filologia de la Universitat de Barcelona. El professor Basilio Losada havia convidat l'escriptor Agualusa i un altre escriptor que ara no sé com li deien. Diria que va ser Agualusa qui ens va explicar la història d'un vell durant la guerra civil a Angola. Cada dia aquell vell es jugava la vida per entrar en una casa abandonada i després de passar allí unes hores se'n tornava cap a casa. Un misteri. No sabria dir si va ser el mateix Agualusa o si Agualusa ens va explicar que ho va fer un altre, però la qüestió és que van seguir el vell i, d'amagat, entraren dins de la casa. El van trobar a la part de darrere, cuidant un bellíssim jardí. Li van demanar per què arriscava la vida per un jardí que ningú no podia gaudir. "Algú ha de regar les roses", els va respondre.

"Algú ha de regar les roses", em repetisc, i enfile el camí tot sol, ara que els turistes són dins de Fornelli.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat