El costat fosc

Mai no em deixa de sorprendre l’ésser humà. Es mou entre el bé i el mal, entre la llum i la foscor, rebolcant-se en la fal·làcia i la hipocresia amb una naturalitat que fa feredat. Només cal obrir les pàgines de qualsevol periòdic per a comprovar-ho.

Potser els valors culturals que imposa la societat en què vivim desequilibren, en part, la nostra percepció del que realment està bé o mal. No sé.

No soc partidari de generalitzar. Soc més de centrar-me en un personatge. Un vici adquirit per l’ofici de narrador d’històries inventades.

Tenia un veí... Fa anys que va faltar, tots els herois i antiherois quotidians de la meua infantesa i joventut ja han mort... Un veí, com dic, que cada dia en trencar l’alba eixia del poble amb el carro camí del camp. Solia anar a jornal a treballar les terres dels altres. Llaurava, obria solcs amb la força del seu matxo. Era un individu senzill, de mitjana estatura, amb el rostre cremat pel sol, a qui li agradava enraonar sense alterar-se.

Passava hores i hores de soledat exposat a les inclemències del temps. Hores durant les quals es dirigia a l’animal com a un company, un amic. Li parlava amb una familiaritat i una educació exquisides. Si feia sol, li cobria la testa amb un barret de palla; si feia calor, li donava de beure amb moderació, no fora cas que resultara pitjor el remei que la malaltia. Jo l’he pogut veure i sentir des del meu tros. No era l’únic que ho feia, recorde un altre llaurador al qual, allà a la partida dels Moros, vaig sorprendre contant-li a l’haca mentre llaurava els problemes que tenia amb el fill. L’home es queixava amargament i, fins i tot, plorava. Ara descansa darrere d’una làpida i el seu fill també.

Quan el meu veí i el matxo arribaven a la capçalera del camp, amb gran tacte el primer assenyalava el moment exacte en què el segon havia de pegar la volta.

Aquest mateix bon home el dia que feien bou al carrer, en companyia d’un oncle meu, es transformava i perseguia amb un punxó i un carro el bou per tot el poble, assetjant-lo, ferint-lo, amb una constància i una perseverança cruels, i ho feia amb el beneplàcit d’una majoria del veïnat. Afirmava amb passió que li agradaven els bous, que eren la seua vida. Jo crec que no, u no maltracta, no destruïx, allò que estima.

Tornàvem la meua dona i jo una nit de sopar fora. Érem novençans. Els carrers del barri vell on vivim estaven en penombra i deserts. En girar una cantonada ensopegàrem amb una colla de matrimonis que eixien de la casa d’un dels meus veïns. La majoria agafà la direcció d’on nosaltres veníem i, en passar pel nostre costat, ens donàrem la bona nit.

Ell, el protagonista d’aquesta paràbola laica, agafà el camí contrari. En sentir com s’allunyaven les veus dels seus companys i quasi a la porta de la nostra casa, amollà una d’aquelles ventositats que es retenen durant hores a casa aliena i continuà el seu camí com si res. Anàvem a escassos dos metres d’ells i ens quedàrem gelats. No podíem posar la clau en el pany de la sentor que feia. De vegades la part més fosca de l’ésser humà ix com una ventositat que ho empastifa tot amb una olor nauseabunda. Una olor que no pot ser assumida i ratificada per aquells que redacten la llei per molt que tinguen el beneplàcit d’una part del veïnat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat