Els tòpics d'Espanya i els meus costums

Explicava Javier Quesada, el president executiu de la Fundación Premis Jaume I (FPJI), en la web de la institució, una plana disponible en castellà i anglés, que la campanya publicitària que han llançat a través de les marquesines de l’EMT de València tenia la finalitat que "Espanya, a més a més de ser identificada pels seus costums, el seu art o la seua gastronomia, siga reconeguda també pel nivell d'excel·lència de la seua ciència, la seua tecnologia i la seua empresa". No cal dir que l'objectiu és ben lícit i, segurament, ben merescut. Espanya, a més  d'això, és la quarta economia de la zona euro, ha fet el tren a la Meca i ha creat el major telescopi òptic del món.

La Fundación creu que la "majoria de les persones" han entés la campanya on es veuen tòpics d'Espanya tatxats: paella, siesta, tapas, playa, toros i flamenco, i a sota es pot llegir: "En la Comunitat Valenciana y en España se innova e investiga como en los países avanzados, más allá de los tópicos". Estic d'acord, els senyors, conscients que en aquests àmbits hi ha gent sobradament preparada i guardonada, demanen coherència a la societat. S'entén que quasi és un crit a la comunitat internacional: estem ací, malgrat els tòpics (espanyols), fent coses importants. La reclamació, cal insistir, és legítima, tant com organitzar una fundació (semi)privada, batejar-la amb el nom d'un monarca tan simbòlic en la història de l'antic Regne de València i oblidar-se completament de la llengua que parlaven aquell rei i els seus vassalls. L'única llicència va ser fa dos anys, quan els Premios Jaime I passaren a anomenar-se Premis Jaume I. Però, de valencià, ni una paraula.

Les campanyes d'auxili contra els tòpics deuen entendre's millor en castellà, una llengua preciosa i, per cert, amplament reconeguda internacionalment a través dels Instituts Cervantes repartits pel món. Per a desfer-se de tòpics antics, millor una llengua a l'alçada de les circumstàncies, comprensible en qualsevol punt del globus terraqüi i no com la de la gent que fa paelles, migdiades i, fins i tot, flamenc.

Sóc un més d'eixa majoria de persones que ha entés la campanya de la Fundación Premis Jaume I. A mi, els tòpics espanyols em fastiguegen perquè són, com a bons tòpics, reduccionistes. És el mateix sentiment que em produeixen els tòpics valencians. Cada vegada que escolte els versets de la "terra de la llum, de les flors i de l'amor" o els d'un "tapiz de rosas, nardos y claveles" pense en com s'hi podran sentir d'identificats els valencians que viuen en un mas en mig dels Ports o en la Vall de Gallinera entre cirerers amb uns tòpics sobre l'Horta de València elevats a trets identitaris col·lectius.

També se'm retorcen els budells cada vegada que parle amb algun conegut estranger i només coneixen Miguel de Cervantes i la seua magna obra En Quixot. I pense, si el mateix manco de Lepanto va deixar escrit que l'únic llibre digne de ser salvat de les flames era el Tirant lo Blanch, l'últim best-seller valencià, com és que ningú no el recorda? M'irrita l'oblit del tòpic cervantesc.

L'arraconament de la novel·la de Joanot Martorell és només la punta d’un iceberg. Els tòpics espanyols, elevats per l'Estat durant el segle XX a eslògan publicitari, han reclòs els meus costums (i els dels gallecs, els bascos i catalans) a la part submergida del cudol de gel on hi ha tota una cultura i tradició, amb les seues formes de fer i els seues resultats, eclipsats per tòpics que Espanya ha estandarditzat com a hegemònics. A eixa Espanya li anava bé que un bou i una sevillana fóra el souvenir més prestigiat pels nipons. Fer d'Espanya un lloc exòtic per a un oriental i que aquest puga recordar la proesa i gallardia d'un país representada en un senyor amb barret cordovés i una sevillana o un torero, tant fa. Ep, i que els japonesos i els xinesos puguen comprar el record a Granada, a Vigo o a València. Endur-se un tòpic espanyol a casa mentre visita la catedral de València. És el marxandatge dels tòpics, d'aquell typical spanish, com a resultat d'una visió centralista d'herència dictatorial.

Però la campanya de la Fundación, en comptes de pagar-la amb la figureta de record –o, si haguera tingut consciència, amb el telefem–, s'ha clavat amb al flamenc, per cert, des de 2010 declarat Patrimoni de la Humanitat. Una música de naixença incerta però que apunta a la barreja dels cants àrabs del nord d'Àfrica, amb la dels gitanos centroeuropeus i els patrons melòdics i harmònics tradicionals que conviuen a les riberes de la Mediterrània. Per això el flamenc ens és tan proper als valencians. Primer, per la immigració castellana, que el va dur ben viu fins a les nostres comarques gràcies a la qual cosa els cantaors han fet seus alguns pals com la 'Malaguenya'que canta Pep 'Botifarra'. El mateix xativí ha recordat com van ser els jornalers malaguenys els qui el van dur a la Costera. Segon, perquè el País Valencià, com a zona central de la Mediterrània, es troba en un punt intermedi pel que fa a la tradició musical del Mare Nostrum. Si els andalusos li diuen palos als diferents patrons melòdics i harmònics, com una seguidilla, un fandango, etc., els valencians li diem vares, amb diferències i semblances. D'això ja en parlava molt bé Vicent Torrent en el llibre La música popular, publicat pel Magnànim en 1990. Uns anys abans, Al Tall ho havia exemplificat en el disc Tocs i Vares (Edigsa, 1983).

Tanmateix, mentre que el flamenc, explicava el darrer Premi d’Honor de la Música Valenciana, "ha anat creixent i s'ha internacionalitat", en canvi, "la música de tradició oral valenciana ha anat desapareixent", deia Vicent Torrent el 2010 a la Universitat d'Alacant. Mentre el cant tradicional dels gitanos andalusos arriba cada any al Sagunt a Escena i dins de l'Off Romà la ciutat acull el recital del guanyador del Festival del Canto de las Minas de La Unión (Múrcia), el nostre cant de batre, el fandango i altres vares són titllats per la majoria de valencians com a coses de vells, d'antics, anacròniques. Si en els canals estatals, ni públics ni privats, no es retransmet cap òpera de Les Arts, la millor exposició de l'IVAM no obri un informatiu, cap programa entrevista un Premi València o Ciutat d'Alzira i ningú espera que algú d'OT cante un u i dotze, com ens desfem dels tòpics imposats? No ens enganyem, el reviscolament de la música tradicional valenciana a través de les noves propostes musicals (Els Jóvens, Jonatan Penalba, Dani Miquel, etc.), malgrat l'impuls que puga suposar ara la televisió i la ràdio pública valenciana, no gaudeix, ni de bon tros, d’una acceptació col·lectiva. Unes seguidilles plurinacionals amb multilingüisme són, encara, costums nostrats per a un cercle reduït de convençuts.

I, ara, els senyors d'una fundació de l’Espanya radial diuen que ja està bé de tòpics casposos que releguen els mèrits científics, tecnològics i empresarials que premien els Jaume I. Doncs ja fa temps que ho patim els valencians i fa segles que es va escriure que els seus tòpics fan doblegar els meus costums. I si no n'estem d'acord, sempre ens quedarà allò de "por real derecho de conquista" que va escriure el familiar del monarca que hui en dia presideix aquests guardons.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat