Tal dia com hui de l’any 1933 es va celebrar la primera volta de les segones eleccions generals de la República, després d’una crisi política considerable i d’un debat molt violent sobre l’aplicació del sufragi universal i, sobretot, sobre si era “convenient” o no que les dones votaren. Finalment, a pesar que molts diputats d’esquerres opinaven que les dones no havien de votar perquè estaven massa “adoctrinades” per l’església catòlica, aquelles eleccions foren les primeres que donaren vot als quasi set milions de dones capacitades, encara que continuaren deixant-les sense veu.
En aquelles eleccions, els partits de la dreta, encapçalats per la Confederación Española de Derechas Autónomas de José M. Gil Robles, es van imposar amb una majoria insultant. Segons alguns comentaristes, perquè les dretes anaven unides i havien sabut forjar aliances conjunturals però efectives al contrari que les esquerres, gastades i enfrontades pels dos primers anys de govern republicà, i segons alguns altres perquè els vots rurals valien molt més que els de les grans ciutats i els de les zones industrialitzades on hi havia organitzacions proletàries importants i fortes.
Un tercer corrent d’opinió considera que la proposta d’abstenció que va promoure la CNT, que no volia una República burgesa, va ser decisiva perquè, encara que havia augmentat el nombre de persones amb dret a vot, els que l’exerciren eren, més o menys, els mateixos que en les eleccions anteriors.
Entre els diputats valencians que aconseguiren un escó hi havia Lluís Lúcia, Lerroux, Sigfrido Blasco-Ibáñez, Joaquín Manglano, baró de Càrcer i el pare de Berlanga –el director de cine…– Curiosament, molts dels diputats electes van exercir càrrecs importants uns anys després, durant la dictadura de Franco, un fet que deixa ben clara la ideologia d’aquells “republicans” i que fa innecessària qualsevol explicació sobre per què els dos anys posteriors a la victòria de la CEDA es coneixen amb el nom de Bienni Negre.
A pesar dels 75 anys que ens separen d’aquelles eleccions, les crisis econòmiques o socials d’aleshores i les d’ara presenten moltes concomitàncies perquè han estat provocades amb les mateixes intencions i també els “arguments” de la dreta s’assemblaven moltíssim als que ara volen posar de moda personatges com Casado o Rivera, sense comptar els exabruptes del franquistes declarats, que tant de ressò tenen als mitjans de comunicació contemporanis. Segons els detractors de la República, els dos primers anys de govern d’esquerres, de 1931 a 1933, van estar marcats per una política marxista, anticatòlica i, atenció, antiespanyola!
La por, ben administrada, sempre ha donat bons resultats a les classes dominants, tant durant els períodes en què hi ha hagut una certa democràcia com, sobretot, durant les dictadures. Però, a pesar que el neoliberalisme del segle XXI proposa la reducció gradual del poder dels estats i els totalitarismes dels anys trenta imposaven el poder absolut, sense alternativa, sembla mentida que els partits d’esquerres, sobretot valencians, no hagen aprés encara que, com saben tots els bons aficionats a la pilota, les partides es guanyen quan s’arreglen perquè, si no s’arreglen bé, sempre guanyen els mateixos.
