Ambre

T’has alçat amb el record clar del somni: hi havia una baralla de cartes, i cada carta era un substantiu, un article, un adjectiu, etc. Jugaves la partida –era un solitari– i tot quadrava a la perfecció. No et quedava cap carta a les mans. Una sensació meravellosa. Només que no les recordes gens, les paraules d’aquelles cartes. Ambre n’era una? Mentre et dutxes escoltes com la teua filla fa escales en el piano i escalfa la veu abans de posar‑se a cantar. Voldries tenir un ritual semblant, conegut de tots, útil. Voldries que existís l’exercici universalment conegut que escalfa les paraules i les deixa a punt, totes arrenglerades i càlides. Però no n’hi ha. Has llegit reflexions i assaigs i llibres de memòries de les escriptores que admires i enlloc has trobat la fórmula. De manera que t’agafes a l’ambre, l’única paraula que potser, solament potser, recordes. Evoques el color groc de mel del mineral, d’aquella resina fòssil considerada l’única pedra preciosa d’origen vegetal. La fregues en la teua imaginació per invocar el seu poder d’atracció i tot de menudes partícules s’acosten, tímidament. Els apòstrofs, els punts de les is, les comes i els accents, els guionets. Les paraules que els necessiten, però, necessiten d’una màgia més fonda. Són la màgia. Perquè nomenar és crear. Nomenes, doncs. Escrius que plou i comença a ploure en aquell lloc ignot que encara no coneixes del tot. Escrius que una dona escriu arrecerada de la pluja en un petit cafè i l’entreveus, concentrada, aliena a tot el que l’envolta. Escrius que l’observes i l’observes. Plou a fora del petit cafè i a dins hi ha una caterva de gent. Dos homes que esmorzen uns entrepans sucosos i beuen cervesa, una dona que dóna de mamar al seu nadó, dues velles que raonen, les cambreres que feinegen darrere del taulell i en un racó, sola, una dona que escriu. Sobre la taula hi ha un cafè a mitges que es deu haver refredat, un telèfon mòbil, un estoig de tela amb bolígrafs i un anell que la dona es deu haver tret perquè li molesta per escriure. T’hi fixes, en l’anell. Sembla de plata, i al bell mig duu encastada una petita pedra de color groc de mel, un ambre escalfat tot ple d’apòstrofs, guionets, comes i punts d’is que, ara ho veus, es desenganxen de tant en tant i es desplacen des de la pedra fins a la llibreta per fer entenedors aquells gargots que la dona fa. T’allunyes en silenci. No voldries trencar aquell moment de concentració, potser d’inspiració que sembla embolcallar‑la. L’esperes fora, sota la pluja. Potser quan eixirà, gosaràs preguntar‑li com ho fa, quin és el ritual, l’exercici necessari, la màgia. Però comença a ploure fort, a cànters. Mires a través de la finestra. La dona continua concentrada i escriu i escriu i escriu sense parar, i de colp ho saps, que escriu que plou fort, a cànters, i que no t’has d’esperar, perquè ha escrit que te’n vas, una vegada més, sense resposta.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat