25-N, el masclisme com a germen de la violència

Obrint el fil d’aquest article tinc la trista sensació que el tema proposat em sobrepassarà estrepitosament. De fet, cada recerca per bastir l’argumentari em desvia del propòsit que inicialment em plantejava. Tanmateix, em ve de gust parlar sobre un tema que, a pesar d’estar de capçalera a la major part de la graella mediàtica, no s’acaba de solucionar mai bàsicament perquè el concepte d’igualtat entre sexes és, ara per ara, una mera fantasia, una utopia que, d’altra banda, no té cap sentit si no partim d’una premissa indiscutible i que ara mateix obviem: tots els éssers humans som iguals i hem de gaudir dels mateixos drets, una perogrullada que històricament ha sigut anihilada i intencionadament manipulada per la transcendència social que abans apuntava.

Aquesta setmana l’acabarem celebrant el Dia internacional per l’eradicació de la violència contra les dones, una diada que combregarà als carrers un bon nombre de gent i omplirà portades on es reivindique la visibilització de la dona i el fi definitiu de la violència envers el seu gènere. Una jornada proposada per la mateixa Assemblea General de les Nacions Unides, la qual reconeix en la seva resolució 54/134 del 17 de desembre del 1999 que el 25 de novembre passaria a celebrar-se aquesta efemèride en homenatge a les germanes Mirabal, tres activistes polítiques brutalment assassinades un 25 de novembre per l’aleshores dictador de la República Dominicana, Rafael Trujillo. Una data marcada al calendari com a símbol, potser eventualment o per casualitat, perquè malauradament cada dia podríem recordar-lo per la mort de qualsevol dona només pel simple fet de ser-ho, cosa que ens hauria de fer caure la cara de vergonya com a societat moderna i civilitzada que ens creiem.

Sovint la ciutadania considerada progressista i sensibilitzada en els temes socials apunta directament cap al masclisme, se’n distancia i culpabilitza a qui públicament el professa de tots els atacs violents envers les dones. Aquesta actitud de mirar el culpable evident és ben nostrada i ens fa sentir molt millor, però evidentment no ha de ser la resposta a un problema de tanta envergadura com aquest. Un detall paradigmàtic i força significatiu és la semàntica de dos mots estretament relacionats i que evolucionen de manera diferent tot i la idèntica sufixació. Tots sabem què és un mascle i què és una femella, no hi hauria cap dubte a l’hora de definir ambdós conceptes. En canvi, quan els hi afegim el sufix -isme el seu camp semàntic s’allunya i els empenta cap a un marc social que, malauradament, els enfronta. Notem com el mateix DNV reconeix el masclisme com el “conjunt d’activitats i pràctiques sexistes discriminatòries per a la dona”, mentre que el feminisme el recull com un “moviment que té com a finalitat aconseguir la igualtat dels drets de la dona respecte als de l’home”, és a dir, que tenim que la sufixació de què parlem transcendeix la lògica i ens trasllada directament al bell mig d’un problema evolutiu de dimensions força preocupants. Com hem arribat a aquesta situació? Les raons, per òbvies, les estalviaré, el que cal ara és intentar solucionar el fet.

Segurament aquests dies ens trobarem davant un maremàgnum de xifres marejant que fan visible la situació de desigualtat que patim. Això és un fet que no admet cap tipus de discussió, per tant, cal que ens centrem en, potser, la part més sensible d’aquesta situació: la violència contra les dones.

Vull insistir en el fet que no ubicar el masclisme com a centre de generació de tot aquest mal és una pràctica força perillosa. Ara per ara triomfa un discurs que resta importància a diferents tics de la nostra societat que desprenen una flaire masclista insuportable. Una pràctica que pot enlluernar el receptor i fer perdre de vista actituds aparentment sensibilitzades però igualment nocives. En primer lloc he de deixar clar que el masclisme, amb tot l’espectre ideològic que emana del concepte, és una ideologia absurda que ha estat principalment fonamentada a través del nostre sistema actual i que cal eradicar immediatament. Hem de ser conscients que tothom hem acceptat sense alçar la veu un model que esborra el paper de la dona i fa misògina la cultura i tots els vessants que s’hi relacionen. Com a mostra, en l’estudi Análisis de la ausencia de mujeres en los manuales de la ESO: una genealogía de conocimiento ocultada realitzat per la doctora Ana López Navajas, s’apuntava al fet que en tots els llibres de text de l’etapa educativa de l’ESO, només hi havia un 7,6% de presència femenina, i la mateixa professora ha creat posteriorment una base de dades on apareixen dones amb aportacions notables que han sigut expressament invisibilitzades per la patent apatia d’una societat voluntàriament hostil amb el paper de la dona. Un error histriònic que haurem de suportar tota la nostra vida si no som capaços de superar aquesta aberrant situació i descobrir al món què ha suposat la dona per a la cultura universal en tots els camps d’estudi que coneixem, perquè no podem seguir basant l’educació de la nostra societat a partir de continguts voluntàriament falsos.

Així, ens trobem davant una situació en què urgeixen canvis. De fet, és primordial identificar les reprovables actituds masclistes amb els assassinats a dones que es produeixen com un estrident degoteig. Per una banda, el masclisme social put a ignorància perquè no s’entén que ningú es puga creure superior per la protuberància genital; per l’altra, qui mata a una dona per qüestions de sotmetiment o li produeix violència en el vessant físic, psicològic, econòmic o en qualsevol dels àmbits inclosos en la Llei integral contra la violència sobre la dona, ha de ser condemnat amb l’agreujant de ser un crim de gènere i m’atreviria a dir que ideològic. Queda clar que l’actual consolidació dels tòpics masclistes és la llavor necessària per a aquest tipus de violència, i s’acabarà si som capaços de crear un model de sistema que no permeta diferència entre gèneres i eduque a tothom en la igualtat i des de la visibilització del treball de tothom; i la violència desapareixerà quan tothom siguem conscients que el fet d’exercir la violència contra una dona com a mostra supremacista de dominació és un estigma reprovable i cruel que palesa la covardia i inseguretat de qui l’exerceix.

Quan una dona és sotmesa a la violència en qualsevol dels seus vessants estem ferint de mort la societat que volem construir, i per això, hem de deixar de mirar cap a una altra banda i implicar-nos per bastir un sistema on mai hi puguen tenir cabuda els qui sistemàticament maltracten un dels pilars fonamentals de la nostra vida, la dona.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat