Fa uns dies ma mare em demanava que la tornara a portar al Carxe, als orígens familiars, eixe punt del qual tantes voltes he escoltat parlar com a territori de frontera però que, després d’aquesta visita, ben bé podria rebatejar també com a territori de conversa.
La carta de presentació en trobar algun veí a la porta de sa casa és el malnom familiar i a partir d’ahí ja està tot clar. El famós “i tu de qui eres?” serveix per a fer les connexions pertinents en una mil·lèsima de segon i els records comencen a fluir sense filtre i sense fre. Especialment sense fre per tractar d’allargar una conversa que pot ser l’única d’aquell dia.
“Ta uelo en tenia huit; el meu, onze; ta tia, nou; mon tio, deu…”. Deu, onze, huit, nou… fills! Però no sols recordaven fills sinó cosins, germans i fins i tot terres d’uns i altres amb termes que em semblaven totalment novedosos, com aquell “ta mare tenia un roal d’oliveres al costat del meu”, que em va captivar.
I així, sense parar, brollaven en aquella conversa noms com Justa, Rilo, Cándido…, que fàcils de recordar tampoc eren, però allí estaven ma mare i aquell veí del Carxe, amb 90 i 89 anys respectivament, repassant el noms i malnoms dels qui en el seu dia donaven vida a uns carrers ara atrapats pel silenci. I no sols noms sinó trets característics d’uns i altres, malifetes i detalls que dibuixaven un ampli somriure a les seues cares.
Records d’altres temps en uns carrers ara repoblats majoritàriament per anglesos que, com explicava aquell home, creen la seua frontera dins d’aquest territori de frontera i es neguen així a conèixer l’autèntica essència d’aquest lloc, la que sols poden transmetre els que des de sempre han treballat aquelles terres i patejat aquells carrers. “Lo primer que fan és tancar-se lo seu i lo que no és seu. Fer-se els amos del que poden. I després ja no els veus en el carrer”.
Conscients que tal volta ja no es tornaran a veure, ma mare i aquell home no tenen pressa per acabar la conversa i finalment s’acomiaden concretant la pròxima cita per un lloc que desconeixen, però en el qual esperen trobar-se als que han fet camí abans que ells per a “posar-se al dia” diuen. Ambdós saben que eixa serà la seua última conversa però l’han aprofitat al màxim i, sense adonar-se’n, han fet que també l’aprofitàrem els que estàvem al seu costat.
