Qui dia passa, any empeny - 26 de novembre

Les persones que entenen de costums antics ens han deixat escrit que tal dia com hui es concertaven molts casaments perquè era la festa de les esposalles de Josep i Maria. Es veu que les esposalles, per aquell temps i en aquella cultura, no eren com els casaments de veritat, amb convidats, vi i festa, sinó només una declaració de compromís. Hi ha un quadre preciós de Rafael, una miqueta repentinat per a l’estètica del nostre temps, que representa l’escena en un decorat italià i renaixentista que no deu tindre res a veure amb l’escenari real: els pretendents de Maria, amb una vara que representa el seu desig de casar-se, esperen la decisió de la jove, que a penes devia tindre dotze o quinze anys, i el futur sant Josep apareix amb la vara florida, senyal que havia estat l’elegit.

El cas és que, segons la tradició, els matrimonis entre una Maria i un Josep tenien assegurades la ventura i l’abundància. Ma mare, Marieta la pantalonera, i mon pare, Pepe l’obrer, acomplien tots els requisits i, de ventura, en tingueren alguna, fugissera, com la majoria dels mortals; però això de l’abundància no ho van conéixer mai...

L’església catòlica, naturalment, també commemora aquesta data, però els especialistes parlen de virginitats voluntàries, de compromisos amb el poble de Déu, de tribus d’on havia d’eixir el messies i d’altres conceptes que jo no acabe de comprendre, perquè el Nostre Senyor no m’ha beneït amb la virtut de la fe, d’esperança me’n queda ben poqueta i no estic en condicions de practicar la caritat.

Però, encara que sóc agnòstic i crec que totes les religions han frenat i frenen encara el progrés de les societats, em fan molta gràcia totes aquestes historietes que, ens agrade o no, formen part de la nostra cultura, per no dir que són l’esquelet del nostre costumari.

Els sistemes educatius que estan patint els nostres xiquets i joves han deixat de banda qualsevol coneixement que tinga a veure amb la cultura popular, i no és cosa de fa quatre dies. Carmelina Sánchez-Cutillas ja explicava, en la seua deliciosa Matèria de Bretanya, que quan les xiquetes d’Altea deien que els núvols eren de sucre o que les estrelles eren finestres des d’on els angelets vigilaven els mortals, la mongeta solia exclamar: “¡Señor! ¡Cuánta incultura!”.

Però si tota aquesta herència es perd sense remei, com està passant, les generacions futures no entendran què vol dir ser més vell que Matussalem, ser de la pell de Banyeta, ser més llarg que una Quaresma, viure al paradís, cantar com els àngels, anar fet un eccehomo o passar un calvari, per no posar més exemples d’una llista que seria llarguíssima.

Que la nostra llengua i la nostra cultura estan en perill de desaparéixer, engolides per la marea de mediocritat, ignorància i burrera voluntària generada pel neoliberalisme, que ens vol submisos, dòcils i ferotgement individualistes, és un fet; però això no ens dóna dret a ignorar l’herència de saviesa, bon humor i cultura útil per a anar per la vida que ens han deixat els nostres avantpassats. Recuperar-la, mantenir-la i fer-la créixer és també una obligació de tots, inclosos els que no creiem en la vida eterna però tenim, encara, una miqueta de fe en el futur.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat