Holanda (I): la Haia

És quinze de novembre i plou. Diria que és el quart episodi de pluges torrencials a la Ribera. La manera de ploure ací no és normal. Com tampoc no és normal que la meua amiga bilbaïna estiga torrant-se i a mi m'abellisca ficar-me al llit i no eixir fins al mes d'abril. Quina manera de ploure! És tan subtil com una dita valenciana, tan fina com les veus d'un bar d'esmorzars a les onze del matí.

Vinc de València en un tren de Rodalia. Com si es tractara d'una pel·lícula facileta de Hollywood, entre Sollana i Sueca el paisatge net i clar s'ha transformat en un túnel de la mort: les finestres del vagó s'han pintat de gotes d'aigua i ens hem endinsat en un núvol gris i desagradable.

A Holanda també plovia, però no d'aquesta forma pesada i taxativa. Feia fred, però, i molt. Viure uns dies a una ciutat estrangera per feina és molt semblant a què et concedisquen un préstec. En gaudeixes sense que siga teu. Un altre aspecte que m'agrada dels viatges de treball és que, a diferència de quan fas vacances, fas un cop i un altre la mateixa cosa, passes pels mateixos llocs. Estableixes una rutina, molt limitada en el temps, però una rutina al cap i a la fi. Durant set dies, el mateix carrer, els mateixos edificis, el mateix somriure del vigilant de seguretat, el mateix café.

Només un edifici separava el meu hotel a la Haia del centre de convencions. Era una construcció rodona i imponent, de rajoles color beix, pàl·lides com una pell sense vitamina D. Era la seu de l'Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques, l'OPAQ. Tota una incògnita. Desconeixia la seua existència, però conec bé alguns dels seus fracassos. Qui no recorda imatges televisives dels efectes d'aquest tipus d'armes en la població? Hi passava pel davant de bon matí i al vespre. El ritme a l'OPAQ era intens: treballadors arribant en bicicleta, treballadors abandonant el recinte en autobús, vigilants de dia, vigilants de nit. Sempre em venien al cap les imatges horroroses de cossos corroïts, desgràcies de la mida d'aquell mastodont de ciment. Malbaratament, inútil. Pensava en paraules com aquestes. Però després reflexionava: què seria del món sense aquesta institució que vetlla pel compliment d'una convenció que han signat cent noranta-tres països? La quantitat d'estats varia segons l'organització que faça el recompte, però cent noranta-tres frega el cent per cent.

A l'altra banda del carrer, l'Oficina Europea de Policia, l'òrgan encarregat de facilitar les operacions de lluita contra la delinqüència en el si de la Unió Europea. Travessant l'avinguda, començava la zona de les ambaixades, les residències dels ambaixadors, les places d'aparcament dels ambaixadors, els cotxes cars dels ambaixadors. Una tardor freda i diplomàtica manifestant-se a una ciutat europea i rica que és tot un símbol polític.

Mentre recorria els carrers, visualitzava la fruiteria de baix de ma casa, la botiga del cantó i els meus veïns d'enfront i em culpava de dubtar de l'existència d'universos paral·lels. També trobava a faltar dinar de calent i bars on cada dia i a totes hores la gent es fa un café. El món és divertit i complex i la Haia és una de les sales de màquines de l'ordre mundial.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat