Dolors

D’adolescent vaig patir de dolors de queixals. Uns dolors producte d’una mala higiene bucal, d’una desmesurada afecció pels dolços i també per no haver xafat mai la consulta d’un odontòleg.

El dolor solia aparéixer en època d’exàmens. Els nervis provocats per l’anunci d’un control afloraven pels queixals, em torturaven i feien impossible l’estudi. La frustració i la ràbia em consumien i intensificaven la força del minúscul martell elèctric que em picava impertinent la mandíbula.

Em passava hores combatent el dolor. Provava tots els remeis casolans que em recomanaven. «Posa’t damunt del queixal un cotó-en-pèl impregnat d’alcohol», «Pren una aspirina o un optalidon», «Glopeja amb conyac o anís»... En una ocasió vaig agafar un pet com un xurro i no cal que els diga que va ser pitjor el remei que la malaltia.

Les notes se’n ressentien i el perill de perdre el curs a mesura que s’acostaven els mesos de maig i juny era més que real.

Així i tot, mai no vaig anar a cal dentista fins unes dècades més tard. En alguna ocasió vaig sospesar la possibilitat de visitar-lo, però en desaparéixer el dolor m’oblidava de fer-ho. Em passava com als llauradors d’abans, que només se’n recordaven de sant Antoni quan l’animal estava malalt.

Aquells dies i aquelles nits amb la barra de les dents encesa formen part del volum que conformen els records que desitjaria fermament oblidar.

Tots tenim un passat que preferiríem no haver viscut. Un passat quan no obscur o frustrant, ridícul, però del qual per poc intel·ligents que siguem hauríem d’haver extret alguna lliçó.

Em va costar però amb el temps he estat capaç de canviar els meus hàbits d’alimentació i higiene bucal, de visitar regularment l’odontòleg, i el dolor que em torturava d’adolescent i perjudicava els meus estudis no ha tornat mai més.

Altres vegades no he estat tan espavilat, em costa, ens costa. reconéixer entre la fauna humana els depredadors i carronyaires. Vull dir els individus tòxics i els parasitaris; els xarraires que ens venen fum; els estafadors; els psicòpates socials; els pinxos de míting polític a la recerca d’una poltrona i els de tertúlia televisiva a sou del poder; els estafadors i els lladres amb quatre màsters que venen a crispar-nos, a crear-nos malestar i a robar-nos. Bacteris en les nostres boques, en els nostres cervells, que incrementen les seues accions en acostar-se una campanya electoral. Són tots ells un impertinent i dolorós mal de queixal que no hauríem de suportar pel nostre bé.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat