Qui dia passa, any empeny - 3 de desembre

Quan va morir Joan Fuster, l’any 1992, més de quatre comentadors de l’actualitat van deixar escrit que havia mort “el último humanista”, potser perquè aquesta afirmació els deixava tranquils i perquè, en castellà, tot sembla més important. Però resulta que, tal dia com hui, Joan Francesc Mira fa 79 anys i està ben viu i ben actiu, i que siga per molts anys més!

La mort de Fuster, entre moltes altres coses, va encetar el procés de substitució i la batalla per dilucidar qui n’era l’hereu ideològic perquè, al País Valencià contemporani, sembla que no hi ha lloc per a més d’un assagista, un poeta i un novel·lista i, a Catalunya, també en tenen prou amb un per a cobrir la quota. I qui diu un, diu una, no afegim llenya al foc.

Que Joan Fuster no tenia substitut és un fet innegable perquè les circumstàncies han canviat molt des que ell era l’única referència per a tantes i tantes persones com passaren per sa casa per escoltar un consell, proposar una aventura intel·lectual o queixar-se. I les circumstàncies han canviat, entre altres coses, gràcies al treball de Fuster i de moltes d’aquelles persones que no es conformaren a escoltar o, sobretot, a queixar-se sinó que es posaren a la feina i aconseguiren que el País Valencià abandonara, a poc a poc, aquell estat de somnolència que ens paralitzava.

També crec que queda fora de qualsevol dubte el fet que una d’aquelles persones és Joan Francesc Mira, que fa ja molts anys que contribueix d’una manera molt eficaç a espavilar-nos i, alhora, a dignificar la nostra cultura amb aportacions d’una vàlua inqüestionable, com els seus estudis, els seus articles, les seues traduccions i les seues novel·les.

De jove, vaig consultar sovint aquell llibret divulgatiu que es deia SOM i que encara guarde en alguna prestatgeria de casa. També vaig llegir, amb l’avidesa i l’esperança dels anys joves, El bou de foc i la meravellosa col·lecció de contes Els cucs de seda, obres que ara, dins del corpus general de la immensa obra literària de Mira, poden semblar menors però que no han perdut gens de gràcia.

L’any 1983, quan em donaren el premi Andròmina per la meua novel·la Calidoscopi, vaig tindre la sort de tractar personalment amb J. F Mira, que s’encarregà d’orientar-me per millorar la tensió narrativa, la gramàtica, l’ortografia i la sintaxi. L’any següent la novel·la va rebre el Premi de la Crítica, perquè aleshores hi havia crítica, i crec que els consells que em donà van tindre molt a veure amb el resultat final.

Qualsevol cultura del món estaria orgullosa de les aportacions d’un home com Mira, li dedicaria carrers, li retria homenatges, li consultaria problemes d’abast social i procuraria difondre la seua obra més enllà de les reduïdes fronteres del país. Nosaltres, els valencians, ens conformem a admirar-lo, llegir amb enveja, admiració i una miqueta de comprensió les seues obres i desitjar-li, com faig jo ara, una vida llarga i tan fructífera com fins ara. Per molts anys, Quico!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat