A voltes hi ha perles amagades on menys te les esperes. Són més precioses encara quan, qui les té, ho ignora. “A mi els meus fills no em besen mai”, va dir un dia un home, mentre comentàvem la lectura d’un llibre. Vaig guardar aquella perla i en vaig fer un conte. L’home, aquell home de qui no recorde el nom, no es reconeixerà en aquella història si per un cas es publica algun dia i si de cas la llig, perquè jo em vaig inventar una vida que fes possible aquella frase. Sempre li estaré agraïda per aquella perla. Unes altres vegades les perles són ben a la vista, tant, que ens hi hem acostumat i no en reconeixem el valor. Hi ha les dones de fer feines, per exemple. Es passegen amb el carro ple d’estris i productes entre les taules dels qui treballem, i a les butxaques dels davantals, tot un enfilall d’aquelles concrecions nacrades de forma globulosa que es forma a l’interior de la conquilla d’alguns mol·luscs. Però sol passar que no les veiem, que fem com si no hi fossen. Però hi són. Elles buiden les papereres amb les nostres idees rebutjades, recullen les restes de l’esmorzar, agranen, passen el motxo i el drap. Esborren les nostres petjades i saben de nosaltres: si ens agrada el cafè i la taula ordenada, si ens portem l’esmorzar de casa o anem al bar, si ens netegem les sabates sovint. A les seues butxaques hi ha una mare malalta, un fill que és un sol en la seua vida, de tant com les escalfa, un càncer superat, artrosi, vés a saber què. Només cal que t’aboques una mica per veure‑hi. Un dia hi vaig entrar, en una d’aquelles butxaques de davantal. Hi havia dos fills i un home, tots tres aturats, que vivien del sou d’ella. Hi havia gossos i cavalls, perquè la família vivia en una casa en el camp. I hi havia una criatura que convivia amb ells de tant en tant, fill d’uns gitanos romanesos que havien viscut un temps en una barraca allà, a prop del riu, i que després s’havien mudat a un barri dels afores de la ciutat. “El xiquet venia perquè li agradaven els animals. Als xiquets els agraden els animals. I a poc a poc el vam estimar. Jo li donava berenar. Pa i xocolata. Quan se n’anaren d’allà de la barraca, el trobàvem molt a faltar. El buscàrem i ara passa els estius amb nosaltres i també els caps de setmana. Cada divendres es fa un bon bany i li deixe la roba ben neta. Però ha caigut malalt. Un tumor en el cap. L’han d’operar”. Fa temps, d’aquell dia. El xiquet viu. Amb greus dificultats, però viu. És una perla en la vida d’aquesta dona, un sol que l’escalfa. Ella, la dona, és una perla en la meua. Una perla de cabells rossos tenyits plena de vida, d’una vida que li vessa per les butxaques, nacrada, lluent, i que canta. Ella és un sol que m’escalfa.
