Fa un temps em vaig adonar que on els meus fills veuen un unicorn rosa volant, jo només veig els cinc euros que s’ha gastat la mare o el pare d’algú en aquell globus que ara va disparat cap a qui sap on. Amb el Nadal em passa una mica igual, on ells veuen llums de colors i personatges fantàstics, jo només veig fastigoses hores de cua per a pagar uns regals acompanyats dels corresponents tiquets regals que els destinataris faran servir a la primera de canvi, sense compadir-se del temps que hauré perdut triant-los. Això sí, jo ho hauré d’agafar amb un somriure ben ampli, per allò de l’esperit nadalenc, ja que d’altra manera no s’entendria. Igual que hauré d’agafar amb resignació, i càmera al coll, la funció escolar de torn perquè tampoc no s’entendria que estic saturada de nadales, tendresa i bons desitjos per al nou any que al final serà com haja de ser per més que aquests dies ens entestem a tractar que, com la cançó, vinga carregat de salut, diners i amor pels quatre costats. Potser no en eixe ordre però amb un poc de tot perquè siga complet a més no poder.
Això sí, almenys la meua filla sembla que ja ha assumit que perfecció i mare, en el meu cas, són incompatibles, especialment en Nadal, i no pateix si les galetes que hem estat preparant a la vesprada, envaïdes per eixa atmosfera que ens envolta, han acabat en la brossa sense necessitat ni tan sols de tastar-les. Ella, com jo, es resigna i punt. Igual que ho fa en triar el paper per a la funció de Nadal i abocar-me en arribar a casa: “Mamà, pots estar tranquil·la, que he agafat el paper de narradora per al teatre perquè sé que això de les disfresses no se’t dóna molt bé, però que sàpigues que jo volia ser el rei Baltasar”.
Ho reconec, cada vegada que arriba el Nadal tinc més clar que mai de la vida em donarien la nacionalitat americana si haguera d’encaixar en el model d’abnegació suprema de les pel·lícules nadalenques de cap de setmana. Aquelles dones que esperen el Nadal amb els braços oberts per a lluir-se en la decoració de la casa, en els menús familiars, en les funcions escolars i en tot el que faça falta. Només de pensar haver de farcir un titot d’aquells que presenten després a la taula ja em faig suant –i això sense entrar a valorar els ingredients que fan servir i que en alguns casos ni tan sols sé si són comestibles–.
En fi, que a mi el Nadal, amb xiquets o sense, em satura una mica, igual que em satura aquests dies que m’oferisquen calendaris a un euro d’associacions culturals, clubs esportius o viatges d’estudis de totes les etapes possibles. No tant per no voler col·laborar, sinó per la falta d’originalitat a l’hora de recaptar fons. Val que els calendaris siguen un clàssic i que els anys, de normal, tinguen tres-cents seixanta-cinc dies, però dic jo que tampoc cal tenir un calendari per dia, no?
