Vint-i-tres

Vint-i-tres anys farà durant aquestes festes de Nadal que va faltar mon pare i encara no m’he recuperat del sotrac que em va causar la seua pèrdua.

El càncer que el va matar no li va donar cap oportunitat per a poder combatre’l, es va morir just en iniciar el tractament. Durant aquelles setmanes algú em va dir que havia tingut sort, que podia haver patit un llarg calvari.

Recorde, potser era el matí de la Nit de Nadal, que érem asseguts en un passadís de l’Hospital de Sagunt. Jo llegia Madame Bovary, de Gustave Flaubert. El meu pare cavil·lava i es queixava de tant en tant de la quantitat de proves que els metges l’obligaven a fer-se, quan va passar distret per davant nostre Gea, un fotògraf del poble que havia coincidit sovint amb mon pare en festes i celebracions. Mon pare era pirotècnic. Gea el va reconéixer i el va saludar: «Nelo, no t’havia conegut. Tens molt mal aspecte, que estàs malalt?». Ara que ho pense, tenia la mort dibuixada en el rostre. Jo la intuïa, però no pensava que deixaria caure la dalla tan de pressa sobre el prim fil d’on penjava la vida de mon pare. Pressentia aquella mort i patia per ell, però també per sa mare, la meua estimada àvia, que es veuria obligada a soterrar el seu únic fill. Estava convençut que, en faltar el meu pare, ella acabaria morint-se de tristesa, com així va passar any i mig més tard.

Visquérem unes festes fosques, tristes, amargues com la fel.

Passaren els mesos i arribaren les falles. Mon pare l’hivern que va faltar no parlava d’una altra cosa més que de les falles. Tenia ganes que arribara la setmana fallera per a participar un any més en la disparà de la plaça de l’ajuntament del cap i casal. No va poder ser.

La nit de la cremà, la família érem uns més entre els centenars d’espectadors que esperàvem que es botara foc al monument faller situat a l’avinguda de València quan una veu coneguda, la de Manolo M. Pinyol, president de la comissió fallera, demanà la paraula amb un micròfon en la mà i pregà als presents un minut de silenci per un dels fundadors de la falla. Sabia que parlava de mon pare i vaig fugir de la gentada refugiant-me en un carrer veí. Allí vaig escoltar nítidament el curt i sentit discurs de Pinyol i el silenci posterior de la gent. Les llàgrimes, cabaloses, solcaren el meu rostre, mentre les traques i el coets iniciaven la cremà. Des d’aleshores, cada vegada que veig un castell de focs artificials no puc deixar de pensar en mon pare i sent una barreja d’alegria i pena que em trasbalsa de cap a peus.

Manolo M. Pinyol ha faltat fa uns mesos d’això que els periodistes diuen amb un respecte hipòcrita «una llarga malaltia»; pense en ell amb tristesa i agraïment alhora.

Mai no he pogut tornar a llegir la novel·la de Flaubert.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat