No és temps de lamentacions

9 desembre 2018 01:00h

Dilluns de matí caminava per l’avinguda de Blasco Ibáñez cap a classe i en un pas de zebra vaig topar-me amb un jove asiàtic que plorava desconsolat. La motxilla li penjava d’un muscle i amb l’altre braç es recolzava en un fanal. El pobre es doblava sobre ell mateix mentre li queien les llàgrimes d’uns ulls ametllats i tristos. No vaig poder evitar-ho: me’l vaig mirar preocupada i intentí elucubrar el motiu del seu desconsol. Un desengany amorós, una qualificació roïna, un problema familiar... Potser plorava pel resultat de les eleccions andaluses de diumenge. No seria el primer. L’auge de l’extremadreta desanima qualsevol. En posar-se verd el semàfor, el xic continuà caminant al meu costat mentre plorava. Jo el mirava de tant en tant. També mirava al nostre voltant, per comprovar si era l’única persona que s’havia adonat del plor del xic. La resta de vianants caminaven mirant al front, sense immutar-se que al seu costat un jove asiàtic plorava a llàgrima viva. Mirades perdudes i mig adormides, potser també per la ressaca postelectoral. Què trist.

L’entrada de Vox al Parlament andalús és un senyal més del viratge de valors a la societat. El Brèxit, la victòria de Trump, l’auge de l’extremadreta en altres estats europeus. Tot han estat sorpreses. Desagradables, clar. Esglais! Amb les primeres llums de dilluns es buscaven respostes dels resultats. Culpables. Potser els mitjans han pecat d’eufemístics. Potser l’esquerra no ha sabut mobilitzar-se. I mentre els primers raigs de sol ens feien tancar els ulls molestos, tots els comicis que s’esperen l’any que ve parpellejaven en roig com l’alarma del despertador.

Mirí cap arrere i el xic asiàtic ja no estava. Les persones del meu voltant continuaven caminant amb la mirada perduda pel carrer. Sabates de tacó, americanes, smartphones i auriculars inalàmbrics. Sembla que la població estiga expressant mitjançant el vot un desesperat “sálvese quién pueda” enmig d’un viratge individualista, egoista i intolerant. Por és l’única paraula que descriu la ressaca postelectoral. La dreta sempre empra el terme “efecto llamada” per induir a la por quant a la crisi migratòria. L’efecte que espanta ara a l’esquerra és la propagació de l’extremadreta arreu l’estat. Al País Valencià votarem l’any que ve, si no passa res. Els valencians sabem en primera persona el que és la violència i la intolerància de l’extremadreta. I les diverses realitats de l’estat espanyol són de difícil comparació. Tanmateix, els partits progressistes valencians intenten ara evitar aqueix efecte de propagació. Criden a la mobilització i al treball. Fran Ferri digué en un tuit que no hi ha temps de lamentacions. I aleshores pense en el xic jove asiàtic que plorava. Plorava pel carrer, mentre caminava, mentre probablement es dirigia a classe. No hi ha temps de parar a lamentar-se, no. L’esquerra ha de treballar per canviar el discurs del “sálvese quien pueda”. És la irrupció de Vox una oportunitat perquè l’esquerra espavile? És el context propici per propugnar “que ve el llop”? Sense por, clar. Conscients que tota pedra fa paret.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next