Des de l’any 1948, les comunitats humanes dignes de tal nom commemoren, tal dia com hui, el Dia Internacional dels Drets Humans, d’acord amb una declaració universal que, resumida, assegura que “tots les éssers humans naixen lliures i iguals en dignitat i drets”.
Encara que aquesta afirmació, si s’acomplira al peu de la lletra, seria més que suficient per garantir una vida passablement digna a qualsevol persona, al llarg dels anys, la declaració ha anat creixent i matisant-se amb al·lusions als drets d’algunes minories per adequar-se a les noves necessitats socials i, així, s’hi han afegit algunes reivindicacions referides específicament a les dones, els infants, els vells, les llengües minoritzades, les persones amb “diversitat funcional” i una llarga llista d’eufemismes que, en el fons, ens afecten a tots perquè, en els nostres dies d’uniformització ideològica i sensibilitats més o menys justificades a flor de pell, tots formem part d’alguna minoria que necessita llibertat i dignitat. I aire per a respirar.
Les declaracions d’intencions, sobretot quan provenen d’una institució pública que paguem entre tots, solen ser només un placebo, un esparadrap que el poder ens posa en la ferida gangrenada, amb l’objectiu pervers de fer-nos creure que la minoria privilegiada que regeix el destí del món es preocupa per nosaltres, els minusvàlids econòmics, polítics, culturals i socials.
Probablement, els mitjans de comunicació oficials dedicaran editorials, columnes d’opinió, tertúlies i anuncis a recordar-nos l’efemèride i repassaran la llista de països amb governs malvats que no acaten la declaració universal dels drets humans, amb majúscules, alhora que ens feliciten per tindre la sort de viure en una monarquia parlamentària on impera la justícia, la tolerància, la llibertat d’expressió, la igualtat d’oportunitats i l’alegria de viure.
Un lloc on, cada dia, qualsevol desgraciat es pot fer ric amb la loteria, els cupons o les apostes esportives; on així que eixim al carrer tenim l’oportunitat d’emportar-nos a casa una bona merda de gos enganxada a la sabata, un fet que, com sabem, dóna sort; on podem lliurar-nos d’anar al treball o a escola quan plou una miqueta més que qualsevol tardor perquè els carrers esdevenen rius i els mitjans de transport públics no funcionen; on podem tindre la sort d’adquirir un pis o una casa a molt bon preu, perquè els bancs ja no saben què fer amb els habitatges que s’han quedat buits perquè la gent no pot pagar la hipoteca; on tenim l’oportunitat de practicar llengües importants perquè ni els metges, ni els jutges, ni la policia, ni ningú, ben mirat, té l’obligació d’entendre’ns quan parlem la nostra; on tenim l’oportunitat de viatjar per conéixer unes altres cultures perquè trobar ací un lloc de treball digne i ben remunerat és més difícil que entendre un discurs d’Aznar; on qualsevol feixista ens pot amenaçar si tenim ganes de riure una miqueta dels nostres defectes o dels nostres fracassos individuals i col·lectius; on qualsevol jutge ens pot condemnar, preventivament, per organitzar un referèndum o per dir en públic que la constitució, la monarquia o les religions són un atac constant als drets humans, al sentit comú i al trellat.
