Prescindibles

Des d'un dels últims revolts veig, allà baix, el poblet, a Cala d'Oliva. Un poblet blanc, minúscul, amb l'església a tercera fila, la porta que mira cap a la mar. Darrere de tot, dominant les cases, l'últim mòdul de la presó i el búnquer on, a partir de l'any 1995 va estar tancat Toto Riina, arrestat per l'anomenat Capità Ultimo dos anys abans.

Mentre arribe al poblet i em dirigisc a la meua meta, recorde quan fa uns quinze anys vaig col·laborar amb el ROS en una investigació antimàfia. Uns deu dies treballant colze a colze amb aquella gent, baixant i passejant-me per l'infern de la soledat, dels dubtes, de la por. Què no vaig llegir i descobrir en aquells informes que m'anaven passant perquè els anara traduint. L'operació al final va ser un èxit, jo vaig tornar a la meua vida de docent de català que comença a fer classes a la universitat i, si haguera estat un novel·lista, n'hauria escrit un llibre. De fet, al llibre Zero zero zero de Roberto Savieno, se'n parla, d'aquella investigació. Jo, tement per la meua vida i sabent que pocs llegeixen poesia, vaig escriure el meu Crònica de Calàbria.

La meua meta, la caseta roja vora mar. Ací, l'estiu de 1985 els jutges Giovanni Falcone i Paolo Borsellino havien estat obligats a sojornar amb les seues famílies perquè temien un atemptat imminent contra ells. Havien començat a preparar el que seria el maxiprocés contra la màfia, la demostració que la màfia no era una llegenda, que existia realment. La màfia que s'alimenta de favors, extorsions i política, la màfia que tot ho abraça.

Me'ls imagine a la terrassa, potser fumant i rient, com en la imatge famosa. Me'ls imagine amb les famílies, mirant la torre a l'altra banda de la cala, obligats a esperar que arribe la resta dels informes que havien deixat a Palerm i poder continuar treballant en l'Abbate Giovanni +706. Un parèntesi de pau potser, un estiu atípic en què devien haver soldat encara més aquella relació fins abans, potser, merament professional. Després les bombes, a pocs mesos de distància. Falcone i Borsellino, uns noms en unes plaques que a poc a poc perden qualsevol tipus de significat.

Els turistes ja se n'han tornat cap a la platja de l'ossari, la soledat és absoluta. Em repetisc els mots de Penèlope traduïts per Joan Francesc Mira: Curta és la vida, i curt és el temps de què els homes disposen / i qui és roí ell mateix, i roïnes les coses que pensa, / tota la gent, mentre és viu, li desitja dolors i desgràcies / per al futur, i quan mor ja tothom el menysprea i se'n burla; / mentre que aquell que és perfecte de cor i perfecte de pensa, / els forasters i els hostes n'escampen la fama i la porten / pertot arreu, i molts diuen que és el millor entre els homes.

Em despulle i, només amb les ulleres de nadar posades, m'escabusse. L'aigua és més freda del que em pensava, la sent primer com un cop de puny al nas que em fa plorar els ulls, passa després com un rampell per l'esquena i les cames. Nade ràpidament, per entrar en calor, penedint-me d'aquest darrer gest, respirant cada dotze braçades. A poc a poc agafe el meu ritme, respire cada vuit braçades, sis, quatre, mar endins. Nu, sol, prescindible en aquest món. Faig recompte de tot allò que he fet en la meua vida, cada pedra que forma part de la paret que soc. Respire cada quatre braçades, mar endins…

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat