Memòries

Aquesta darrera setmana, mentre llegia el llibre de Tara Westover Una educació, em passava sovint que tancava el llibre per mirar la fotografia de l'autora que hi ha a la solapa, per intentar veure a la seua expressió, als seus ulls, rastres i senyals de tot allò que jo anava llegint. Perquè el llibre és una autobiografia, publicada aquest any, quan l'autora en té només trenta‑dos. Ara busque el llibre i torne a observar‑la. Un somriure que solament aguaita i una mirada que em sembla molt fonda. Però potser és perquè ja conec tantes coses d'ella i no em cal endevinar què s'hi amaga darrere. M'ha colpit el llibre, sí, profundament. Pel que fa a les autobiografies, crec que ningú com els nord‑americans agafen ganivets tan esmolats per obrir‑se la carn i mostrar‑nos les vísceres, en aquest cas el fetge i els ronyons i la gola cremada d'una Amèrica profunda, gairebé inimaginable a finals del segle passat i ja entrat aquest nou segle que vivim. Tara Westover va nàixer l'any 1986, al mes de setembre, però encara ara desconeix el dia exacte. L'he buscada a internet, he vist una entrevista que li van fer a Barcelona a propòsit del llibre, una entrevista llarga. No respon automàticament cap pregunta. Pots observar que medita les respostes mentre mou les mans, unes mans blanques i fines que sóc incapaç d'imaginar mentre manipulaven la ferralla de l'abocador de son pare. No us avançaré res per si de cas la llegiu. La història és esfereïdora, a voltes gairebé increïble, i ella ha trobat la manera d'explicar tot allò des d'un lloc que és lluny de la ràbia i el retret, tot i que el llibre sencer és d'alguna manera un retret i un gran clam per l'educació, un prec per poder mirar les coses des de diferents punts de vista, una ànsia per saber, un desig incansable de conèixer. També conté una reflexió interessant sobre la memòria i la seua fragilitat, sobre els records, la manera com ens els conten i com ens els contem. Com ella mateixa diu en una nota sobre el text: "Tots nosaltres som més complicats que els papers que tenim assignats a les històries que els altres expliquen. Això és especialment cert a les famílies". I ens retrata una família, sí, aquesta sagrada institució que, ara que arriba Nadal, es dibuixa amenaçadora en l'horitzó. Mentre llegia aquest llibre, em venia al cap, amb insistència, aquella frase de l'escriptor Wajdi Mouawad en la seua obra de teatre Incendis: "La infantesa és un ganivet clavat a la gola". I tanmateix, sura l'amor, també, i és difícil renunciar‑hi. Per això em prostre, sí, davant el coratge de Tara Westover.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat