Mai he entès eixa gent que quan viatja no repara en allò que es creua en el seu camí més enllà de com a marc per al selfie de torn, però no s’oblida de tornar a casa amb un dècim de loteria per a Nadal. Hi ha per a qui viatjar i comprar loteria tot és una, és un pack indivisible, un clàssic al qual no es pot renunciar encara que poguera ser més profitós tornar amb un bon embotit, un vi, uns dolços o qualsevol altre producte a què traure més partit.
Il·lusions en paper que en la majoria dels casos quedaran en un simple somni però que no poden faltar en aquestes festes, com tampoc ho faran els polvorons, el torró, el pa en figa i, a partir de certes edats, el bicarbonat.
Per més que els centres comercials s’entesten a fusionar el Nadal quasi amb les últimes sessions de platja, en realitat el Nadal no arriba fins que escoltem les veus dels xiquets i xiquetes encarregats de cantar la sort d’uns pocs i de silenciar les esperances de molts altres. Eixos xiquets i xiquetes que sonen diferents des de l’entrada de l’euro però que s’esperen amb la mateixa il·lusió dels temps de les pessetes. Unes veus i un so, aquell de les boles amunt i avall dins del bombo, on els nostres pares dipositaven possibilitats i on nosaltres veiem l’inici d’unes vacances que, amb premi o sense, en el nostre cas sempre arribaven carregades de regals.
Recorde a la perfecció aquell 22 de desembre amb mon pare preparat perquè la sort entrara directa des de la pantalla de la tele. Amb les ulleres posades, el boli a la mà i amb la taula plena d’aquelles participacions ara ja quasi en perill d’extinció davant dels dècims que queden com a més senyorials. Paperetes de tots els colors possibles i de procedència ben diferent, des de sindicats o partits polítics a comerços, associacions culturals, confraries, col·legis o vés a saber què més. Una barreja de números i d’opcions diverses per aconseguir no tant la jubilació desitjada sinó més bé capritxos més terrenals, que segons avançaven les hores disminuïen en opulència fins acabar amb un simple pernil per anar fent boca i alegrar la cuina per uns dies.
Però, com sempre, any rere any, la sort i els brindis quedaven sols dins de la pantalla i les il·lusions es desunflaven a marxes forçades encara que amb mires a l’endemà i allò de la pedrega. La pedrega! Que jo ben bé no entenia el que era però que associava amb un periòdic ple de números que mon pare portava a casa i que, en el millor dels casos, després es traduïa en comentaris com: “En este ha tocat un duro per pesseta”, que ben bé tampoc sabia què volia dir, però que em semblava d’allò més complicat en tant que em faltaven dits per a poder fer el compte.
L’altra opció ja era la de la salut. La de conformar-se amb allò d’“almenys tenim salut”. Llàstima que no sempre va ser així i que la seua no li va donar opció ni d’intentar-ho en la pedrega.
