Colp d’estat, rebel·lió, feixisme, presó, vagues de fam, violència, supremacisme, manca de llibertat d’expressió, repressió…, un còctel dialèctic al qual només falta la mort per convertir-se en el relat d’una cruel guerra. I no, no parle d’un escenari mig oblidat de la història, m’estic referint al recurrent conflicte que ha suposat a nivell internacional el desig legítim d’un poble a poder decidir el seu futur, en aquest cas, el poble català. Un escenari cada cop més grotesc i que té tres actors actius que plasmen a cada acció quin és el seu posicionament, a priori, innegociable: el govern de l’estat espanyol, la Unió Europea (UE) i Catalunya.
D’una banda, el govern de l’estat espanyol, amb el pseudosocialista Pedro Sánchez al capdavant, es postula com a garant d’un diàleg necessari per a acostar posicions i solucionar el conflicte polític. Això sí, sempre davall el lleu fil que sosté l’espasa de Dàmocles en forma del manipulable poder judicial i, fins i tot, amb les forces de seguretat de l’Estat com a arma dissuasòria. Curiosa forma de dialogar.
D’altra banda, des de la Unió Europea, entossudida a demostrar que no pot funcionar unida, s’ha donat suport a la política del 155 de manera tàcita. Cap gest destacable de protegir un dels integrants d’aquella mentida que van anomenar “La europa de los pueblos”, un model hipòcrita que pretenia encabir els sentiments de les nacions incloses en molts dels estats membres de la UE, però que ha acabat reprimint i negant qualsevol altra cosa que no siga la submissió i l’obediència del poble envers l’Estat que l’oprimeix. Una mentida més.
Finament, Catalunya, que ara per ara compta amb polítics exiliats i empresonats (quatre d’ells en vaga de fam), a més d’una inestabilitat política que es trasllada a uns carrers cada cop més confusos. Una situació polaritzada fins i tot en les formes, perquè ha de quedar clar que l’únic que ha fet servir la violència com a estratègia ha sigut l’estat espanyol contra l’actitud convençudament cívica de la ciutadania catalana. I polaritzada també per una distància política dins del mateix independentisme que fluctua entre la via eslovena i l’escocesa, mentre deixa de banda la que tenia tota la pinta de ser la millor via possible: la catalana.
Comptat i debatut, l’escenari es trasllada ara al divendres 21 de desembre. El govern espanyol, amb el beneplàcit no ho oblidem del president de la Generalitat catalana, celebrarà el seu consell de ministres a Barcelona per a commemorar les eleccions del 21 de desembre del 2017. Una data que tothom recorda com un èxit de la política negociadora de l’Estat però que en realitat va ser un refermament democràtic de l’independentisme, un reflex nítid del fet que a Catalunya existeix una majoria, o si es vol, una enorme massa social, que vol deixar de formar part d’un estat on no es troben reconeguts ni molt menys identificats.
Aquesta posada en escena ha derivat en la previsió d’una resposta social que s’intueix contundent. Ara mateix estan programats talls de carreteres i el bloqueig de la ciutat com a resposta de força davant un estat que ja ha advertit que enviarà els recursos necessaris per a reprendre militarment qualsevol mostra de lliure manifestació. Un atac directe a unes accions similars a les que van fer, per exemple, els taxistes a la mateixa Barcelona mentre reivindicaven legítimament els seus interessos. En aquell moment no importava que Barcelona o altres ciutats perderen la seua normalitat, el problema de la violència i els terroristes només prové dels qui demanen el seu dret a decidir, curiosa paradoxa.
Definitivament alguna cosa ha de canviar en la societat espanyola si volem acabar amb l’odi que ara mateix emana contra Catalunya. Personalment, tinc l’angoixant sensació que des de l’Estat s’està fent tot el possible i més per enquistar una situació que els suposa un reguer de vots imparable, i la cosa no pararà fins que hi haja morts i aconseguisquen tindre el seu propi xahid sobre el qual bastir una brutal onada d’odi.
Ara per ara només ens queda l’esperit crític per mirar més enllà del que diuen aquells que tracten de construir un relat tan allunyat de la realitat. El desig de llibertat de Catalunya va molt més enllà d’engalanar-se amb la bandera i lluir símbols. Volen ser una nació independent de l’espanyola perquè l’Estat que ara mateix els representa és un cúmul d’aberrants actuacions que l’allunyen directament d’un model d’Estat del segle XXI, ¿o és que algú encara vol que l’empresonen per cantar, que es vanaglorien els dictadors o que triomfen discursos tan casposos i denigrants com els de la ultradreta espanyola? Definitivament, jo, en ple ús de les meues facultats, declare que no vull formar part d’aquesta violenta Espanya.
