La puta por

19 desembre 2018 01:00h

El cadàver de Laura Luelmo va ser trobat dilluns a prop d'El Campillo, a Huelva, on havia començat a viure uns dies abans. Havia aconseguit una plaça de professora substituta a un poble veí. Estaria contenta? Planejaria celebrar-ho per Cap d’Any? Quines passes esperava fer després?

Li havien perdut la pista fa just una setmana. Dimecres passat va parlar amb el seu xic. A les quatre. De la vesprada. Pensaria ell a visitar-la aviat? Estaria ella contenta d’haver trobat una casa que li fera el pes? O atabalada per les coses que no funcionaven? Eixiria al carrer per a desemboirar-se? Feina nova, llar nova. Massa informació. Dimecres passat va parlar amb el seu xic –el·lipsi– i dijous no es presentà a l’institut.

L’atzar la va fer dona i la posà en un mal lloc a prop d’algú disposat a fer mal, d’un predador bípede. Com li passà pel cap eixir a córrer a les quatre de la vesprada? En quin món vivia?

L’atzar també ha volgut que jo m’acabe de llegir Florescència [1]. La Masechaba, la protagonista, una dona negra sud-africana, diu: «Em pensava que era especial, immune, excepcional. Que aquesta mena de coses no em passarien a mi. La meua història no té res d’extraordinari, passa a qualsevol lloc, en qualsevol moment.» També a les quatre. De la vesprada. A una professora de Plàstica de Zamora que necessitava un poc d’aire fresc i punts per a pujar en la borsa d’interins. «Tinc una vagina. Això és l’únic que compta.»

Ni tan sols tinc ganes, en calent i en privat, de reclamar venjança. Perquè això no farà que la Laura Luelmo ni la Diana Quer tornen, ni elles ni totes les que sí que constaran a les estadístiques. No rebaixarà el nom de dones mortes pel fet de ser dones. Per què ho fan? Per què? La protagonista de Florescència s’ho pregunta i es respon: «Per res i per tot. Perquè poden.»

Com li expliques a algú sense vagina que pateixes cada dia, unes quantes vegades, per la teua integritat física? Que portes les claus sempre a la mà, que t’han recomanat comprar-te un xiulet, que tries els carrers, que quan és fosc no vols entrar el cotxe al garatge, que al teu amic mai no li demanes que t’avise que ha arribat bé a casa, que no vols ser la següent, però que podries ser-ho.

En dies com aquests, tanque els ulls i em sembla sentir eixe soroll que només he escoltat als westerns o a Braveheart, quan un exèrcit armat amb fletxes es disposa a atacar. El capità fa un senyal i tots es preparen, apunten. Eixe soroll que fan els arcs quan s’obren. Tanque els ulls i escolte el soroll i és com si desenes de fletxes m’apuntaren: No tens por de tornar sola a casa? No tens por de viatjar sola? No tens por de caminar pel passeig marítim al capvespre? No tens por d’agafar un taxi de matinada? No tens por d’anar per feina a Ciutat del Cap i a Lima? No tens por de viure sola?

Tanque els ulls i sent l’amenaça de les fletxes rebentant-me el pit.

[1] MATLWA, Kopano. Florescència. València: Sembra, 2018.

Aquest article fou lliurat dimarts 18 de desembre. És possible que quan es publique la investigació del cas de Laura Luelmo haja avançat i es conega més informació dels fets que van conduir a la seva mort o que contradiguen els primers indicis.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next