Qui dia passa, any empeny - 24 de desembre

Fa molt de temps, quan les bèsties parlaven, els arbres cantaven i les pedres caminaven, les persones no sabien que aquesta nit era la nit de Nadal. Tots notaven que el sol durava poc i no escalfava tant com abans, però als més espavilats els feia la impressió que s’allargava el dia, poqueta cosa, posem per cas un pas de pardal: només una miqueta, suficient per a no perdre l’esperança que un dia o un altre tornarien la calor, el bon temps, les collites, els parts dels animals, la plenitud...

Mentrestant, el fred, a la plana, a la mar i, sobretot, a la muntanya, convidava la gent a tornar a casa i a buscar refugi, primer al voltant de la foguera tribal i, més tard, a la vora de la llar. Els primers dies de l’hivern eren, per tant, propicis per als dinars copiosos i els sopars llargs, que només eren possibles gràcies als més vells, que ja sabien que havien de guardar, com la formigueta, si no volien passar fam.

No és difícil imaginar que la gent jove i, encara més, els xiquets i les xiquetes admiraven aquelles persones que ho sabien tot i, potser, les temien perquè tenien poders que ells ignoraven. I no cal remuntar-nos a èpoques remotes per a comprendre els motius d’aquella admiració i aquell temor.

Durant segles, els més vells i, sobretot, les dones més velles del poble, del barri, de l’aldea, foren els encarregats de conservar, millorar, assentar i difondre la cultura del grup: els costums, la manera de viure, les normes que facilitaven la convivència, l’elaboració dels menjars, la fórmules que milloraven la salut del cos o les pràctiques que asseguraven la salvació de l’ànima...

Una reminiscència d’aquelles pràctiques va estar a punt d’arribar als nostres dies perquè no fan tants anys, tal nit com la de hui era, com la nit de Sant Joan, la millor per a aprendre oracions, remeis i fórmules sanadores ancestrals, que no es podien escriure perquè haurien perdut tota l’efectivitat i només es podien transmetre de paraula.

Les sanadores, que també podien ser bruixes, remeieres o fetilleres, i, a voltes, alguns sanadors recitaven l’oració al punt de la mitjanit, mentre els que volien aprendre els escoltaven. Però si després d’haver recitat aquelles paraules màgiques set voltes algun aprenent no sabia repetir-les, ja no tenia cap oportunitat per a recuperar l’assignatura perquè això volia dir que aquell jove, home o dona, no tenia les virtuts necessàries per a ser sanador.

La civilització, l’educació i la ciència ens han ajudat a superar aquelles etapes de misteris i cerimònies secretes que passaven de generació en generació i ara podem anar al metge per recuperar la salut o fins i tot al psicoanalista per recuperar la serenitat d’esperit, i això ens ha fet perdre molts temors. Però les polítiques neoliberals que pretenen fer-nos creure que ho necessitem tot i ho necessitem ara, que la felicitat és posseir i que, com deia el tango, “el que no llora no mama y el que no roba es un gil” ens han fet perdre, potser, el respecte al coneixement, a l’experiència i a la cultura que ens deixaren els nostres avantpassats i que ens conferia una identitat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat