Qui ens rescabalarà?

23 desembre 2018 01:00h

Em prenc la llibertat d’agafar prestada la famosa qüestió de Raimon –Qui ens rescabalarà de tots aquests anys de desinformació i desmemòria?– i la plantege en femení com a punt de partida de la meua última reflexió de l’any. Pense sovint en les dones, ja ho sabeu, en com ens ho fem moltes per traure cap en molts sentits, per arribar a fi de mes, per apujar soles els fills, per fer visibles talents innats, perquè encara a hores d’ara hi ha molta gent que no ens veu quan ens mira, i perquè sembla que estem condemnades a demostrar-ho tot, a justificar cada paraula, cada pas, cada misèria, fins i tot la llargària de la faldilla o la grandària de l’escot. És cert que sovint pense en positiu, en tots els avanços que hem fet (perquè no podem negar que hem avançat) des que les nostres àvies i les nostres mares s’alliberaren de cotilles i sostenidors. Tanmateix, aquesta setmana només puc pensar en la por. Visc en un poble tranquil i confesse que fins fa pocs dies ni em plantejava tancar la porta amb clau. Ara sí. I ara, quan la meua filla d’11 anys creua el carrer per anar a comprar el pa, perquè ha de col·laborar a casa i aprendre a ser autònoma, m’aboque al balcó amb l’ai al cor fins que la veig girar el cantó de tornada a casa amb la barra sota el braç.

I és que les dones de la meua generació hem crescut amb la por arrapada a les costelles, amb el secret temor de tornar una nit a casa i creuar-nos amb qualsevol desalmat incapaç de controlar la força i la trempera. Ara som mares i portem el temor a l’ADN, però no ens dona la gana que la por limite les nostres filles, perquè les volem lliures. Volem que vagen pel carrer sense mirar enrere a cada passa; volem que estrenen, presumides i cofoies, les primeres sabates de taló i aquell jersei tan xulo que ja els remarca el pit incipient; perquè sí, perquè totes ho hem fet, perquè vestir-nos d’una manera o d’una altra és la nostra forma d’expressar creativitat i estat d’ànim. Volem que si així ho decideixen, tasten l’alcohol i que, si és el cas, i se n’execedeixen (perquè sí, perquè a qualsevol li passa, a ells també... Que la vida són experiències bones i dolentes), algú les acompanye a casa i ens les deixe a la porta sanes i estalvies sense aprofitar l’avinentesa per abusar d’elles.

Nosaltres, com recordava fa uns dies l’actor i director de teatre alacantí Tomàs Mestre en les xarxes socials, ens hem fet dones a l’ombra dels crims de les xiquetes d’Alcàsser, Anabel Segura, Marta Obregón, Leticia Lebrato i Rocío Wanninkhof. Les nostres filles han viscut el de Marta del Castillo, Diana Quer i ara el de Laura Luelmo. I quants més? Mentrestant, entre titulars sensacionalistes i escabrosos sobre l’últim crim masclista (això “d’últim” hem d’entendre-ho de manera figurada perquè segur que en vindran més), creixen els votants i –horror!– les votants de VOX, i un tipo suposadament “progre” penja en el seu mur de Facebook una foto de Manuela Carmena anant amb metro a treballar i comenta “Mai no veurem així Ada Colau, pels seus aires de superioritat i perquè el cul no li cabria al seient”. Perquè el cul no li cabria. Punt. Ja ho tenim tot dit: mentre hi haja individus que es prenguen la llibertat de fer broma del nostre cos, estem venudes. Les polítiques en matèria de gènere taparan forats, però ningú no ens rescabalarà de la por i els estigmes que la mala educació –l’educació patriarcal– ens ha marcat a foc i ferro a l’ADN i a les anques.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next