Empremtes

25 desembre 2018 01:00h

No fa encara massa fred i el vent de llevant no farà més dura la pujada. Per arribar fins al volcà apagat de Roccamonfina agafaré per Corigliano, i continuaré després per Ponte. La tornada la faré per Sipicciano i San Carlo, una volta d'uns quaranta i pocs quilòmetres. Mentre puge a una marxa tranquil·la per no arribar completament cremat i poder gaudir dels camins enmig del bosc, vaig preparant-me per la trobada amb els boscos de castanyers, boscos de tardors magnífiques de fulles daurades.

Quatre quilòmetres després de Ponte tope amb la crua realitat: els incendis, el Dryocosmus Kuriphilus i potser el xancre del castanyer han fet d'aquesta zona una terra quasi erma, com si hi haguera hagut una batalla de dimensions colossals.

Arribe a la font de Fontanafredda, gire cap a l'esquerra i continue pel camí de terra que m'ha de portar fins a l'Orto della Regina, una construcció de 180 metres de perímetre feta amb blocs de traquita. Potser una fortificació per controlar la zona, potser un lloc de culte de Mefitis, divinitat dels oscs.

Les fulles de la tardor han esdevingut una pasta ennegrida, barrejada amb el fang de les últimes pluges. Les rodes esvaren i és prou complicat mantenir l'equilibri, el cor bat fort, al màxim de les pulsacions i ara sent com el cos comença a suar de veres.

Des de dalt de tot, la boira que hi ha allà baix m'impedeix contemplar la majestuositat del golf de Gaeta, imaginar la batalla en què va participar el pare de Joan Martorell, el Goethe que deixava Roma i s'encaminava cap a Nàpols, pense en Maragall, en d'Ors, en Fuster, en Espriu i els goethes.

Decidisc aventurar-me cap a Foresta, un llogaret on hi ha les empremtes que fa uns 350000 anys, si fa no fa, deixaren sobre la lava uns individus que pertanyien a l'homo heidelbergensis. El bosc és com un bosc de faula, d'aquells que s'usaven perquè els xiquets aprengueren què és la por, que no s'ha de deixar el camí que els adults tracen.

Veig, en la pedra que va ser lava, les empremtes. Tres individus, un caminava decís pel pendent, en línia recta. Un altre en ziga-zaga, potser no massa segur d'ell mateix. Individus de poc més de metre i mig d'alçada i, considerant que l'homo heidelbergensis feia entre 170 i 180 centímetres de mitjana, supose que devien ser femelles o individus joves. Fantasiege sobre els motius que els van fer passar per damunt de la lava, potser barreja de lava i fang, encara calenta i molla.

He perdut la noció del temps, m'adone que és tard i que no arribaré a temps per dinar. Truque a Emanuela i li dic que no m'esperen. Per arribar abans, baixe com un boig pel mig dels castanyers fins que no arribe a la carretera que duu a Sipicciano. Deixe a mà dreta Galluccio, lloc on va casar-se la reina del bandolerisme Michelina di Cesare, que va usar com ningú el fusell, la pistola i la fotografia. Mentre seguisc baixant a tota velocitat per la carretera pense en Michelina, rebel de vida estroncada.

Quan arribe a casa d'Emanuela estan acabant de dinar. Salude i demane excuses. Allà, al meu lloc de sempre, la cadira buida.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next