Una vida trencada

28 desembre 2018 01:00h
Lotte Laserstein, \'Autoretrat\' (detall), ca. 1928. Oli sobre llenç

Lotte Laserstein va aprofitar una exposició del seu treball a la Galerie Moderne d’Estocolm, el desembre del 1937, per fugir d’Alemanya i traure-hi bona part de la seua obra. El visat només li permetia una estada de tres mesos, però la tornada al seu país era molt perillosa i finalment va aconseguir romandre-hi. Sis mesos més tard, es casaria amb Sven Marcus a fi d’obtindre la nacionalitat sueca; mai no viurien junts. Tot i les dificultats econòmiques i els problemes derivats de la difamació pública, la persecució, la mort de persones properes… va sobreviure duent a terme retrats per encàrrec. La seua carrera ascendent s’havia truncat i mai més no podria desenvolupar el seu talent artístic com abans. El 1930, l’any en què havia pintat Capvespre a Potsdam, el diari Das Berliner publicava un article que deia: “Lotte Laserstein, un nom a tindre en compte. L’artista és una de les millors promeses de la jove generació de pintors, caldrà seguir el seu camí envers l’èxit!”. L’exili i les circumstàncies tan adverses acabarien per sempre amb les seues aspiracions. "La meua vida –va afirmar més endavant– es va trencar per la meitat".

Lotte Laserstein, 'Traute amb un jersei verd', 1931. Oli sobre llenç

A més de la família, també deixava enrere l’amiga i model favorita, Traute Rose, a qui havia conegut mentre estudiava, un exemple de la Neue Frau, la Nova dona, emancipada i d’aspecte androgin i atlètic. Així la podem veure en nombroses peces vestida a la moda o nua: Contemplació silenciosa (1925); Al meu estudi (1928); La tenista (1929); l’esmentat Capvespre a Potsdam –dreta i d’esquena a l’esquerra de la composició–, i Traute amb un jersei verd (1931) –asseguda en una cadira, les cames creuades, un braç per darrere del respatller, les mans poderoses en primer terme, els cabells curts…–. O en altres –Jo i la meua model (1929-30) i Dues dones (1930)– en les quals Laserstein, igual que altres pintores des de mitjans del segle XVI –Caterina van Hamessen, el 1548–, es van retratar en plena feina i, de vegades, com ara, amb altres dones que contemplen l’acció –Adélaïde Labille-Guiard, el 1785, posem per cas–. Observem, això sí, en els llenços de Lotte una proximitat física i una confiança que va més enllà de l’habitual i hi denota un vincle profund.

Lotte Laserstein, 'Jo i la meua model', 1929-30. Oli sobre llenç

Malgrat que no hi ha dades biogràfiques que ho certifiquen, els estudiosos tendeixen a pensar que hi va haver una relació sentimental entre totes dues. De fet, la pintora va estar inclosa en Homosexuality_ies, una mostra celebrada al Deutsches Historisches Museum de la capital germana, el 2015, que presentava documents de 150 anys d'història, política i cultura de dones i homes homosexuals a Alemanya. Persones criminalitzades mitjançant la legislació, considerades malaltes per la medicina i excloses de la societat a partir d’una llei que va entrar en vigor el 1872, es va endurir durant el període nazi i no fou anul·lada fins al 1994. Tot i el distanciament forçós, el vincle existent no va desaparèixer i Traute Rose va intentar ajudar Lotte des d’Alemanya. Encara, però, el 1963 –als 65 anys d’edat–, tornaria a pintar un retrat conjunt, similar a aquells de finals de la dècada del 1920.

Lotte Laserstein, 'Traute amb gorra roja', ca. 1931. Oli sobre paper

Abans, el 1954, en cerca de millors oportunitats professionals, es va traslladar a Kalmar, a la província meridional de Smaland, i va tindre l’oportunitat de viatjar a França, Itàlia, Espanya, Suïssa i els Estats Units. Posteriorment, es va unir a la Konstnärenas Riksorganisation, l’Associació d’artistes suecs, i va rebre el Premi Kalmar de Cultura. El 1987, l’exposició de la seua producció en dues prestigioses galeries londinenques, Agnew’s i Belgrave, redescobria la seua figura en el panorama internacional. El 1990, una altra, també a Agnew’s, en què es mostrava obra del seu mestre Erich Wolsfeld i el seu deixeble Gottfried Meyer, la reconeixia de nou i posava en context el seu treball. Tres anys després, el 21 de gener del 1993, moria als 94 anys. D’ençà fins a l’actualitat, altres exhibicions han permès que la seua vàlua es puga veure en diferents llocs, sobretot al seu país: el 2003, en una gran retrospectiva al Museum Ephraim-Palais de Berlín (el catàleg publicat per a l’ocasió, Lotte Laserstein: My Only Reality, inclou un extracte de la tesi doctoral d’Anna-Carola Krausse sobre ella), i ara mateix, i fins al pròxim mes de març, al Städel Museum de Frankfurt, en una selecció d’obres de l’època de Weimar, algunes de les quals pertanyents a aquesta institució. Un conjunt que deixa clar que la seua autora és una de les grans artistes figuratives –sense distinció de sexe– del segle XX.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next