Narcís

29 desembre 2018 01:00h

Acabe l’any com el vaig començar, llegint i escrivint. Els fantasmes de la meua literatura em visiten, com en un conte de Dickens. “I morir deu ser deixar d’escriure”, mormola Joan Fuster, amb el nas aguilenc, la mirada penetrant i un got llarg de whisky en la mà. “I morir deu ser deixar de llegir”, retruca el seu amic Josep Iborra, arrepapat a una butaca, jubilat i jubilar.

Escriure, llegir. Narcís o l’onanisme, de Carles Fenollosa, editada pels col·legues de l’editorial Drassana, és el regal que em faig a mi mateix per al cap d’any, l’obsequi més oportú del meu més ferotge amic invisible. Fa goig, quan ja estàs cansat de tots els llibres, trobar-ne un escrit des de la intel·ligència, que t’alegra el dia i et fa albergar alguna mínima esperança en les nostres lletres. “La chair est triste, hélas!, et j’ais lu tous les livres”, deia aquell gran cabronàs de Mallarmé, mentre el meu bon amic Joan Daniel Bezsonoff retrucava, desficiós, amb la seua agudesa habitual: "Quan hàgiu acabat tots els volums de la Recerca, ja no podreu llegir els llibres mediocres que pul·lulen actualment i sentireu una gran buidor, una nostàlgia de l'època en què encara no havíeu llegit Marcel Proust".

Fenollosa no és Proust –ni ho pretén– però té bon estil i una dicció precisa. Ha imaginat un personatge que recorre infructuosament València –com en un poema d’Estellés– buscant un llibre, el títol del qual ens és acuradament ocultat. Tots els escriptors busquem un llibre –busquem el llibre– i, com no el trobem, l’escrivim nosaltres, a veure què. Amb aquest llibre sota el braç arribarem al judici final i algú se’n riurà, en comprovar que totes les seues pàgines estan netament incòlumes, impol·lutament en blanc.

Fenollosa ha escrit Narcís o l’onanisme i hi ha imaginat un protagonista que malviu escrivint articles per a la nostra escarransida premsa cultural, mentre va tatuant la ciutat, com qui fa grafitis, amb cites dels seus precursors: Ramon Llull, Jaume I, Ausiàs March, Isabel de Villena, Pere Antoni Beuter... De tant en tant, hi compareix Jesús Oliver, el bibliotecari herculi de Joan F. Mira, com si Els treballs perduts tinguera un àpex del Llibre Introbable, un aroma, un aire vagament familiar.

Com l’Ulysses de Joyce (“Buck Mulligan peeped an instant under the mirror and then...”) –el seu primer i més il·lustre precedent–, el llibre de Fenollosa destil·la contradictòriament amor per una ciutat, per una cultura i per una llengua però, com aquest amor naix del cor i del cervell alhora no envisca ni ensarrona, sinó que convida a sumar-s’hi. Aquest Narcís està escrit des de la intel·ligència, com deia, i això suposa immediatament que està escrit des de la ironia i també des de la tendresa més brutal. Ja no es pot ser realment original, ja no es pot épater le bourgeois (ja no en queda quasi cap, de bourgeois) però encara es pot no insultar els lectors amb discursos ortopèdics i prefabricats. Encara es pot, en efecte, fer literatura.

Acaba l’any, el soroll i l’estultícia humana arriben a un estrany crescendo, tothom s’alegra inconcebiblement per estar un poquet més a prop de la mort. Com formigues excitades, la Humanitat supura el kitsch inevitable del final de cicle. És un bon moment, amb un got de vi a la mà, per acostar-nos als llavis el calze amb un poc de bona literatura. Tant de bo aquest most no s’acabara mai...

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next