La teranyina

Fa molts anys, vaig tenir una gateta. Li dèiem Mixa. Tinc algunes fotos desades a una capsa. Sec a la vora del foc, amb la gata a la falda i un llibre a les mans. Llavors no hi havia teranyina virtual. No hi havia Instagram, ni Facebook, ni Twitter. D’haver ne, potser —i dic tan sols potser— hauria publicat aquella fotografia, i qui l’hauria vista hauria imaginat una vida plàcida de lectures i gat. Però la bona veritat és que potser l’única cosa bona en aquella vida que jo menava aleshores eren els llibres i la gata. La resta era una vida miserable, i no parle de condicions econòmiques, sinó d’aquella accepció del mot que el defineix com a “menyspreable per la seua vilesa moral” i també com a “digne de compassió per la seua desgràcia”. Potser exagere una mica. Fa molts anys, d’això. Ara que no tinc gat ni gos ni tampoc aquella classe de vida, hi ha la teranyina virtual. Una teranyina habitada, sovint, per imatges de gats i de gossos que, habitualment, em provoquen tendresa. Però que també em fan pensar. Mentre escric, a la taula d’un bar, una família celebra l’aniversari d’un dels seus membres en la taula d’enfront. Feliciten la xica i se la veu contenta. Seu en una cadira de rodes i duu les ungles pintades de roig. Calcule que haurà fet uns trenta anys i parla amb dificultat. Li donen de beure amb una palleta, i quan el germà es disposa a besar-la, ella li para els llavis i ell li fa el bes. Potser és l’únic home que la besarà mai, als llavis. Mentre hi són, no fan cap fotografia amb el mòbil. Potser troben que no són imatges adequades. No projecten allò que és agradable de mirar en Instagram, posem per cas. No són el tipus d’insecte de què s’alimenta l’aràcnid que teixeix la teranyina amb el fil tenuíssim que segrega. Aquesta aranya s’alimenta de somriures, d’amors sense esquerdes, de gats nets i polits, de gossos que provoquen tendresa, de paisatges intactes, de llum. I és clar que hi ha moments com aquests, a la vida, moments perfectes com nadons acabats de nàixer amb tots els dits dels peus i de les mans. Moments, però. Després hi ha la vida. Hi ha l’amor tacat d’escletxes fines, com les que apareixen a les parets de les cases quan s’assenten, hi ha les ombres que els nostres cossos projecten quan s’interposen en el camí de la llum, hi ha les llàgrimes i les famílies imperfectes i el dolor i la brutícia i la misèria, sí. També hi ha la misèria. Hi ha tot allò que coneixem i fa lleig de mirar. Hi ha la foscor necessària per apreciar la llum. I hi ha aquells llavis parats a l’espera del bes. Un bes que he tingut la fortuna de presenciar mentre pensava en tot això i contemplava el món, desenterenyinada.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat