Vox

Si no fem alguna cosa –però què?– Vox du camí de convertir-se en el mot del 2019. Van emergir a Andalusia, com una manifestació del cabreig de la gent de dreta, i ara vol estendre’s arreu per formar una “majoria natural”, com hauria dit el senyor Fraga. El petit feixisme nostre de cada dia no ve ara amb soflames a favor de Franco, sinó que es presenta com un compendi de coses que reflecteixen un estat natural.

En realitat, la diferència entre un feixista i una persona normal és que el feixista creu sincerament que ell representa millor que ningú aquest estatus, el de “persona normal”. Els teòrics del marxisme han avisat que aquesta ideologia apareix quan el capitalisme entra en crisi. Doncs ja és el moment. La crisi ha comparegut i de les seues ferides mal cicatritzades emergeixen cucs amb molt males puces. Ja tenim el nostre petit Trump, el nostre Bolsonaro, el nostre Le Pen. I l’única pregunta que se m’ocorre és: l’electorat progressista hi reaccionarà?

Certament, el perill no és Vox; el perill és –com sempre– l’abstenció de l’esquerra. Els electors esquerrans són tipus molt fins, de gustos exquisits, que poden lluitar fins l’extenuació per partir en mil faccions la seua ideologia però que, a l’hora d’anar a les urnes a defensar un model de societat, s’ho pensa i s’ho repensa.

Els feixistes (i agafeu el mot amb totes les cauteles: ja sabem a què ens referim) no em fan gens de por. El que fa temor és l’esquerra exquisida, que, com ha passat a Andalusia, igual el dia D es queda a casa amb manteta i pel·li.

Al País Valencià, conforme s’acoste la jornada electoral (al maig d’enguany, on hi haurà comicis municipals, autonòmics, europeus i potser generals), començarem a sentir els cants de sirena resumits en dos o tres termes d’alta càrrega emocional: Catalunya, Catalunya i Catalunya. Mossegaran l’hamet els candidats a l’abstenció perpètua? No sabem què passarà, però que governe de nou el PP de la corrupció, els Ciudadanos de las JONS i els genets de l’apocalipsi de Vox quan el Botànic encara no ha pogut arreglar ni la quarta part de les malifetes de vint anys de contuberni fatxós fa un poc de pena.

De nosaltres depèn, supose. Per mi no quedarà. I tu, amic lector, què estàs disposat a fer-hi?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat