Qui dia passa, any empeny - 7 de gener

Una llegenda difícil de confirmar però tan antiga com la mateixa imaginació assegura que, tal dia com hui, el pare Noé va començar a tallar els arbres que necessitava per a construir l’arca. I una altra llegenda, més patriòtica però igualment imaginativa, proposa Morella com el lloc on el pare Noé, els seus parents i els animals, inclosos els dinosaures, van baixar de l’arca, després del diluvi, per a refer la humanitat, amb els mateixos resultats manifestament millorables que abans.

El cas és que Morella, un dels pobles més bells del món, celebra cada 7 de gener el dia del seu sant patró, sant Julià, amb diversos actes, sobretot religiosos però també cívics, com ara el lliurament de la medalla de santa Llúcia a les persones que han contribuït a conservar o millorar la cultura morellana en qualsevol dels seus aspectes.

La festa hauria de commemorar l’ocupació de Morella pels cristians, però la documentació històrica no ho confirma i diuen que és probable que, en realitat, es tracte del dia en què es va consagrar l’església arxiprestal de Santa Maria la Major, un dels monuments gòtics valencians més impressionants que hem sabut conservar.

El sant patró de la ciutat, sant Julià, també té una història tan incerta com totes les anteriors, perquè hi ha qui l’invoca contra diverses malalties, qui el considera patró dels que viuen nòmades pel món, com els músics ambulants, els saltimbanquis, els que feien ballar óssos o cabres o les persones que treballaven en els circs... Però també hi ha qui diu: “Sant Julià, patró de qui se’n va”, perquè és protector i guia dels que se n’han d’anar lluny de casa per a poder guanyar-se la vida, com han fet tants morellans.

Morella, al cor de l’hivern, continua rebent fornades de turistes que passegen pels carrers costeruts del poble; admiren el castell i els edificis senyorials; escolten les explicacions dels guies; fan milions de fotografies, i es deixen algun euro a les botigues, els forns i els restaurants de la ciutat. Però quan es queda buida, a mitjan vesprada, erta de fred tant si ha nevat com si no, només s’hi escolten les veus dels xiquets que juguen en eixir d’escola, els gralls dels corbs i les campanes glacials de Santa Maria.

Veure com es pon el sol des del Pla de l’Estudi o l’Albereda, ben abrigats, és un bàlsam per a l’ànima, sobretot si ha nevat, i el ventet fred que baixa del castell o puja des del Bergantes és tan pur com el que devia respirar Noé.

És aleshores, mentre el crepuscle convida a buscar refugi a la vora del foc, amb bona companyia si és possible, quan el foraster té l’ocasió de conéixer el tresor més valuós de Morella: les persones que l’habiten, que suporten els turistes amb un somriure quan fa bon temps i derroten el fred amb la calidesa del seu caràcter quan ve l’hivern. Uns homes i unes dones que no sols estimen el seu poble, sinó que saben encisar els visitants, amb paraules i fets, perquè l’estimem tant com ells mateixos.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat