No em deixa de sorprendre la potència descriptiva del llenguatge col·loquial. De menut, amb una imaginació desbocada, em costava entendre els adults quan parlaven, sovint m’agafava en el sentit més literal les frases fetes. Era d’aquells xiquets que quan a classe ens parlaven de Primo de Rivera creia de totes totes que aquest senyor era cosí d’un tal Rivera, un individu famosíssim i poderós que només en dir que eres cosí seu ja n’hi havia prou per entrar en els llibres d’història.
Patim un procés de substitució lingüística que jo, personalment, visc com una gran tragèdia.
Canviem paraules autòctones per foranes. Oblidem els millors fruits del nostre refranyer i assumim com a propi el dels nostres veïns, de vegades traduint el refrany, altres posant-lo com una crossa estranya enmig d’una conversa en la nostra llengua. Les frases fetes són bescanviades per altres netament castellanes.
Sí, és cert que la llengua és un ésser viu, el batec de la qual el marquen els seus usuaris, un animal (en el sentit originari d’ésser dotat d’ànima) que es nodrix d’altres llengües. Quants mots al llarg de la història hem fet nostres provinents d’altres idiomes? Milers. Quantes paraules hem exportat nosaltres? Desenes.
No anem bé. Els canvis que imposen la nostra descurança al valencià, fins i tot de professionals que haurien de dignificar més el seu parlar com ara periodistes, còmics, presentadors, dels nostres mitjans de comunicació, van camí de convertir-lo en un patois indigne. Sort tenim d’alguns dels nostres millors escriptors, pense ara amb els estimats Toni Cucarella o Joan Olivares.
Deixem-ho estar. Passem pàgina.
M’agrada aquella frase que diu: «La vaig mamprendre amb la cua alçada», una imatge canina seguida per aquesta altra: «I se’n va anar amb la cua entre cames».
Sobre el comportament dels gossos, com sobre el joc de pilota i altres moments i elements de la nostra quotidianitat, hem construït expressions col·loquials d’una gran riquesa plàstica, que no podem perdre.
Som en un temps en què en política trobem massa gent amb la cua alçada, ensenyant les dents en compte d’una llista de bon arguments basats en la realitat i no en la fal·làcia. Són els mateixos gossos de la intolerància, la xenofòbia, els masclisme, l’autoritarisme de sempre, carregats de testosterona i de solucions fàcils a problemes complicats. Vells gossos amb nous collars. Cave canem!
Pretenen que ajupim les orelles, que posem la cua entre les cames i ens rendim.
No cal ser un perit en llunes per adonar-se de qui són i què volen, ni ser un membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a dir-ho d’una manera clara i entenedora. El llenguatge popular ho expressa d’una manera gràfica, senzilla i directa. Cuidem-lo, pot ser el nostre millor aliat.
