La dona, agenollada, amb el tors inclinat endavant, els colzes recolzats a la vora del llit i les mans prement-se el cap, mira la criatura morta que jeu envoltada de llum. Els dits crispats i el rostre desconsolat, desesperat, ple d’una pregona aflicció, palesen l’estat de xoc emocional que la tenalla. No ha pogut fer res per evitar el fatal desenllaç; les condicions miserables en què viu ella i els seus són sempre letals quan la malaltia o la desnutrició s’apodera d’un cos tan petit, tan desvalgut. Treballen dur moltes hores, però això no els permet eixir de la pobresa. Els telers que omplin l’estança, fosca i de dimensions reduïdes –taller i habitatge alhora–, així ho testimonien. Un habitatge en el qual s’amuntona la família; el pare i un altre fill observen l’escena des del fons, en la penombra, a una distància respectuosa. Ell mostra tristesa, abatiment i també resignació –la parca hi ronda cada dia–, i agafa el xiquet, un xiquet que, tot i la innocència, està espantat. Käthe Kollwitz, l’autora d’aquest litografia, titulada Misèria, del 1897, va escriure: “Quan, sobretot pel meu marit, vaig conèixer el dolor i la tragèdia profunda de la vida proletària, quan vaig conèixer dones que venien a demanar-me ajuda, em vaig commoure de manera intensa. Problemes no solucionats com la prostitució i la desocupació em turmentaven i m’inquietaven, i em van conduir a la representació del poble humil. Representar-lo contínuament era una vàlvula d’escapament i feia que la vida fóra suportable”.
Käthe Kollwitz va nàixer el 1867 a Königsberg (actual Kaliningrad, Rússia), on va passar la infantesa i on, animada pel seu pare, Karl Schmidt (un advocat progressista que va deixar d’exercir per la seua oposició a l’autoritari estat prussià i es va unir al SPD, el Partit Socialdemòcrata), va començar a estudiar amb l’artista Rudolf Mauer el 1881. A causa de la dificultat per percebre els colors va dubtar a continuar la seua vocació fins que, el 1885, va llegir Pintura i dibuix, una publicació del gravador Max Klinger, i es va adonar que ella no seria una pintora completa, però sí, en canvi, una gravadora. En aquest període, va conèixer Karl Kollwitz, un estudiant de medicina d’idees socialistes, amb qui mantindria una relació, tot i les reticències del seu pare, preocupat perquè això poguera fer descarrilar el seu futur artístic. Per tal d’evitar-ho, va enviar Käthe a l’Acadèmia femenina de l’Associació d’Artistes de Berlín i, posteriorment, a l’Escola d’Art de Munic. Tanmateix, el 1891, després d’un compromís de set anys, es van casar i es van establir en un barri obrer de la capital, on ell, ja com a metge, va iniciar els treballs per implantar l’assegurança mèdica i social per als treballadors. Fou aleshores quan ella va entrar en contacte directe amb dones i infants de classes baixes, que acudien a la consulta de Karl, i es va assabentar dels seus problemes. Una realitat que va decidir traslladar a les seues planxes. Els anys següents, tindria dos fills i, malgrat els temors del progenitor, el matrimoni va fer el possible per tal que ella es dedicara a l’art.
Apunta Whitney Chadwick que Kollwitz “va substituir la imatgeria arquetípica de l’abundància femenina per les realitats d’una pobresa que sovint impedia a les dones alimentar els fills o gaudir de la maternitat; en Retrats de misèria III, així com en altres peces, l’embaràs sense manteniment material provoca més pesar que no pas joia” (Mujer, arte y sociedad, 1990). En efecte, en aquesta litografia creada per a la revista satírica Simplicissimus (publicar-hi es considerava una fita important en la carrera d’un artista), igual que en la resta de catorze làmines que formen la sèrie (1908-1910), se centra en les figures i prescindeix dels elements accessoris. Ací, una dona en avançat estat de gestació –se subjecta la panxa amb una mà– i amb el rostre consumit i envellit, truca, amb el cap cot, abatuda, a la porta de la consulta del metge per demanar ajuda. “Em vaig quedar atrapada per la força de la vida i el destí del proletariat […] Sentia que no havia de sostreure’m de la missió de defensar aquestes persones. Havia d’expressar el seu sofriment descomunal i sense fi. Aquesta era la meua missió, però no era fàcil. Diuen que el treball alleuja. No obstant això, com sentir alleujament si tots els dies hi ha persones que moren de fam a Viena?”, va escriure Kollwitz en la seua autobiografia. I amb aquesta voluntat va dur a terme, de manera sintètica i amb una visió amarga –la mort sempre hi és present o pot ser imminent– aquestes cròniques de la vida quotidiana dels desposseïts. Un compromís moral amb aquestes dones i homes, desheretats i explotats, que va mantindre al llarg de la seua vida.
