Olors

12 gener 2019 01:00h

Vicenç Pagès, que és un narrador sòlid i solvent, ha infantat un llibret molt peculiar. Es titula Les olors en la literatura i el publica l’editorial Vibop d’Alella. El motiu de l’opuscle es fa de seguida evident: recollir frases de diferents escriptors al voltant del fenomen olfactiu. El tema m’ha subjugat ràpidament, perquè de l’olor, com del sabor, se’n poden traure ensenyaments molt interessants.

En català el terme olor tant pot designar una sensació agradable com una de desagradable. Per a les males olors reservem el terme pudor i, en canvi, tendim a anomenar flaire (exceptuant-hi algun matís dialectal que jo desconega) a les sensacions nassals més satisfactòries. Així ho feia el provecte patriarca Teodor Llorente al seu poema Vora el barranc dels Algadins:

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins

Qui no ha experimentat l’aroma de la flor del taronger –la tarongina– en algun matí de primavera té poc a elaborar, literàriament, en matèria de perfums naturals.

Però tornem al llibre de Pagès. La seua selecció és suggestiva; tanmateix, en un llibre com aquest sempre et quedes amb la sensació que es podrien haver afegit molts més exemples. Entre els més impactants dels triats, jo escolliria el d’Eugeni d’Ors, el de Prudenci Bertrana o el de Marcel Proust.

Xènius, com podíem esperar, és el més rotundament definitori dels antologats. En les seues paraules: “L’olfacte és romàntic i sempre ho serà, mentre que de la vista en podríem dir el sentit clàssic per excel·lència”. Lamente discrepar-hi parcialment, en tot cas: el sentit clàssic ha de ser necessàriament l’oïda, que és per on ens arriba la música. Totes les altres arts en són subsidiàries, al meu parer.

Bertrana és el creador d’aquest personatge immortal, ple d’excessos i crucificat per les contradiccions, anomenat Josafat. “Fineta venia d’ensumar el jaç d’aquell mascle poderós; portava els narius plens de sentors d’home”. Molt poc sovint un escriptor, amb una sola frase, revela sense ambages la seua mestria. És el cas.

He deixat per al final la meua frase predilecta. Es tracta d’un passatge molt conegut de Du côté de chez Swann, de la Recherche proustiana. Pagès el cita traduït al català però deixeu-me que us el recorde en el seu francés original, de sabor inimitable, i que no serà tan difícil d’entendre:

“Mais, quand d’un passé ancien rien ne subsiste, après la mort des êtres, après la destruction des choses, seules, plus frêles mais plus vivaces, plus immatérielles, plus persistantes, plus fidèles, l’odeur et la saveur restent encore longtemps, comme des âmes, à se rappeler, à attendre, à espérer, sur la ruine de tout le reste, à porter sans fléchir, sur leur gouttelette presque impalpable, l’édifice immense du souvenir.”

L’edifici immens del record, en efecte, està sostingut per l’olor i pel sabor.

M’agradaria acabar, en tot cas, amb un recurs de collita pròpia. De vegades l’olor pot ser un element paradoxal. En La memòria del sabor (3i4, 2015), el volum que vaig dedicar a la meua cuina materna, em referia a la contradicció entre olor i sabor pel que fa a un plat que m’encisa, l’olla de col. Aquesta contradicció no és estranya en cuina i pot desanimar els comensals més poc entrenats en les subtilitats gastronòmiques. El paràgraf en qüestió feia així:

“De primer, però, s’ha de superar el major inconvenient d’aquesta olla: l’olor. Quan entraràs a casa, la pituitària es veurà assaltada per una flaire densa, inocultablement casernària i definitivament desagradable. Això és només una prova, però. Si la superes, t’espera, amb la primera cullerada, una indescriptible sensació de plaer físic i de benestar general. L’equívoc efluvi no fa honor a la consistència gustativa del plat. Per sort, ja hi estic avesat. No faig cas de la informació proveïda pel nas i, en canvi, pose de seguida a treballar, a la vista d’un bon plat d’olla de col, les papil·les gustatives”.

L’olor i el sabor –l’odeur et la saveur proustianes–, entremesclats, ens posen a prova, ens edifiquen per dins la lenta àlgebra de la memòria. Després, de tot això, en diem literatura, i ací pau i allà glòria.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next