Crec que una de les coses més meravelloses d’aquest país nostre és el sol de l’hivern. Busque una terrassa orientada al sud‑est, i allà, de cara a un tros d’horta salvada i unes quantes palmeres, m’assec. No sóc la primera. A una de les taules ja hi ha instal·lada una parella. Deuen ser una estona perquè l’home, d’uns cinquanta anys i escaig, ja s’ha tret roba i va en màniga curta. La dona que l’acompanya, però, trobe que no en tornarà a dur mai més, perquè ja té instal·lat als ossos l’hivern de la vida. És gran, va en cadira de rodes i l’home –potser el fill– l’ha treta al sol com si fos una planta necessitada de calor i de llum. A la taula hi ha una cervesa per a ell i una ampolla d’aigua per a ella, una ampolla de plàstic, d’aquelles que hi ha per als infants que encara no saben beure i corren perill d’ennuegar‑se, amb un galet. La dona duu una espècie de ponxo ben acolorit i calent, de llana, ulleres de sol i una pamela, com una artista de cinema. Només que el rictus de la boca, tort i amb una mica de saliva que li penja, ja et fa saber que no és el seu millor moment. Ella no diu res. És l’home qui duu el pes de la conversa. Què, s’està bé ací, eh? Quin solet més bo! Ara et pegaré la volta perquè no et pegue en la cara. Vols una miqueta d’aigua? I l’empapussa. Ella és un poc com una planta i també com un ocell, amb les mans garratibades i plenes d’ossets menuts i els canells prims, com les potes d’una merla. No sé què deu pensar. Ni tan sols si pensa. Mentre tot això passa, un xic i una xica arriben des de cantons oposats, se saluden en un idioma que conec i tot seguit deixen llibretes a la taula, s’asseuen i comencen a parlar en anglès. Trec la conclusió que han quedat per practicar l’idioma. I tot seguit, mentre l’home retorna l’ampolla d’aigua a la taula, arriba una altra parella de xic i xica joves amb un gos i una pilota. Ella té un tatuatge en el braç esquerre, una rosa en negre i roig. Mentre els duen la cervesa llancen la pilota i celebren cada salt del gos com fan les mares amb les primeres passes d’una criatura. Ella palmeja el llom del gos i la cuixa del xic indistintament i amb la mateixa intensitat. Arriben dues dones més, amb gossos. Saluden la xica tatuada, amb aquella companyonia pròpia dels passejadors de gossos que es veuen cada dia i el sol ens escalfa a tots amb la mateixa calidesa. Allargue l’escriptura com l’excusa que em manté en aquella terrassa, sense haver de fer res més que mirar i sentir‑me càlida i feliç. De colp, la xica de la rosa tatuada té un ensurt amb el gos: sembla que en una de les incursions per cercar la pilota que li llancen, ara ell, ara ella, s’ha fregat amb algun matoll que li produeix al·lèrgia. Mira com té la pota, diu, no la veus inflada? I explica que ja li va passar una vegada, això, al gos, i que fins i tot se li van posar els ulls botits. Prega perquè no torne a passar‑li, perquè no siga greu. No té diners, diu. Arriben cinc persones més, totes amb gossos. I la conversa entre les taules esdevé, evidentment, canina, amb vocatius, xiulits, expressions de sorpresa i lladrucs. La dona planta i ocell i el seu acompanyant fa una estona que han marxat. La parella lingüística continua amb la seua conversa. Hi ha tants mons en el món, pense. Pague i me’n vaig.
