Avui m’he alçat amb sentiments encontrats, la panxa buida i el cor a mil per hora: havia d’enllestir aquestes quatre ratlles i no sabia ben bé de què parlar, perquè a mi el que m’interessa són les relacions humanes i la política. Per cert, no sé si mai us he explicat que m’hi volia dedicar, a la política, però em vaig acabar decebent perquè les meues idees i la meua visió de dur-les endavant no acabaven d’encaixar en el partit que em pensava que em representava. Total, que engegue la ràdio per veure si m’inspire i em trobe de sobte una senyora que canta una cosa així com “Yo sin ti no puedo cerrar mis heridas”, que em recorda a aquella altra de “yo sin ti no soy nada”, cantada també amb veu de dona (Sí, confesse que m’he passat de Radio Nacional d’España a Cadena Dial). Tinc un problema, doncs, perquè si em pose a parlar de relacions humanes amb el mal cos que em deixen aquelles estrofes, anem llestos, que jo sóc més de Blaumut i aquell “esmorzarem pa amb oli i sal i ho vestirem amb unes bones copes de vi […] esperarem que passi el fred i sota l’arbre parlarem de tot…” i no de tanta amargor.
Millor, doncs, que parlem de política, o què? La qüestió és, però, que no vull fer de trampolí als extremenys que demanen que s’aplique el 155 a Catalunya ni als andalusos que han votat un partit que fonamenta la seua política en la vulneració dels drets de les dones i del col·lectiu LGTB; a mascles ibèrics que han pujat al carro de la política com qui munta al cavall d’Àtila: amb voluntat d’arrasar-ho tot i que mai més no cresca l’herba al seu pas. No saben ells, tanmateix, que nosaltres, les dones, “tenim les armes esmolades i preparades per lluitar” i no estem soles. No saben ells que, com diuen les nostres xiques de Roba Estesa, que –no cal dir-ho– m’agraden més que les femelles ibèriques que supuren passió desenfrenada per cada porus, “no cosirem mai més els vostres botons ni la vora de baix dels pantalons. Però, atenció, no deixarem mai les agulles (ni els teclats d’un ordinador) que ens han fet les mans tan dures per fregar tots els nostres malsons i per punxar-vos els collons”.
Em negue, doncs, a permetre que per la meua columna trepe més enllà de l’estrictament necessari la cultura de la desmesura, la insensatesa i l’odi. No m’interessa la història que conten, ni m’agrada com conten les històries. M’interessa més com ens les expliquen Txarango, el Diluvi, Blaumut o Roba Estesa, o els Jòvens, que em toquen encara de més a prop. I que ens quede clar: contar la història, contar històries, explicar l’amor (amb música o sense), també és una manera de fer política. Desdejunar pa amb oli i sal amb algú amb qui pots parlar de tot, entendre la vida sense ferides innecessàries ni passió desbordada, també és fer política. I el títol? Res, només volia saber si llegiu fins al final, com aquelles cadenes absurdes que estenen idioteses per les xarxes socials a base de “còpia i pega”.
